Secos labios

I

Soy vieja y conozco el mundo

Su intrincada piel de rocas desnudándose al viento, su amarilla faz en la sombra de los pájaros. Mi historia es la de las aguas, y mi piel la risa del verano. Soy vieja, pero mi muerte, si es que muero, arrastrará conmigo a ciertos anfibios de piel ceniza y lengua venenosa. A veces los rincones de mi cuerpo exhalan una como música a dentelladas, un calor que viene de otros cuerpos, hoy olvidados. No hay duda, ardo por los costados, me consume el negro sonido de las mañanas que ya nunca viviré. Soy vieja y he sido carne putrefacta, carne seca al viento de una caverna, huesos que castañetean al compás de los siglos. Cuando virgen y joven, cuando leía en los olores del averno el destino de los hombres, cuando entendía el lenguaje de las aves, conocí a un dios que podía todo bajo los astros. Me ofreció el mundo para que le amara. Pero el amor no es cosa de vírgenes ni de los dioses. Ahora soy un resto de polvo entre los cristales de una ánfora en una plaza pública de un país griego, entre los ruidos de la gente joven y viva, mientras yo, vieja y sin el canto de los hombres, respondo a las necias preguntas que intrigan a los que no conocen su destino. Soy vieja y es atroz conocer el mundo.

II

Eres vieja y no conoces el mundo. Nunca han bebido tus labios en otras aguas menos furiosas. Nada saben tus ojos de otros rincones donde nunca se pone el sol, o todo es vientre de loba como la noche antes de los ritos. Nunca tus ojos han bebido la luz de los hiperbóreos, aquellos que siempre ríen. Nunca tus manos han desteñido el púrpura de los mares, con el único fin de agradar a tu hombre. Tus piernas no soportan las edades de tu vientre. Desconoces, como el resto, el color que tiene la muerte en sus labios. Nada sabes, nada conoces en los muros de tu piel contraria a los ardores de la carne. Eres polvo, como el resto de los hombres. Nada has ganado para la eternidad, ni tu sabiduría, ni tu honra de virgen sin mácula. Terquedad es lo que priva en tu corazón. Un dios te ofrecía la fortuna del amor, la locura del mundo. El fulgor de los objetos que nunca brillan. Necia hembra de sal, eres polvo y al polvo lo arrastra el implacable viento.

[Luis Alberto Arellano]

De pájaros raíces el deseo, Mantis Editores

Levres seches

I

Je suis vieille et je connais bien le monde.

Sa peau inextricable de roches se déshahillant au gré du vent, sa face jaune dans l'ombre des oiseaux. Mon histoire se résume à celle des eaux, et ma peau est le rire de l'été. Je suis vieille, mais ma mort, si par hasard je meurs, emportera avec moi certains amphihiens à peau cendrée et à langue venimeuse. Parfois les recoins de mon corps exhalent une sorte de musique à belles dents, une chaleur issue d'autres corps, qui ont depuis sombré dans l'oubli. Cela ne fait aucun doute, je brûle par les côtés, le son noir de matinées que je ne vivrai jamais me consume. Je suis vieille et j'ai été chair en décomposition, chair séchée au vent d'une caverne, ossements qui craquent au rythme des siècles. Lorsque j'étais vierge et encore jeune, que je lisais dans les odeurs de l'enfer le destin des hommes, lorsque je comprenais le langage des oiseaux, j'ai fait la connaissance d'un dieu qui pouvait tout faire sous la vaste panoplie des astres. Il m'a offert le monde entier pour que je lui prodigue mon amour. Mais l'amour n'est pas une affaire de vierges ni de dieux. Maintenant je suis un restant de poussière couvrant la vitre d'une amphore sur la place publique d'un pays grec, parmi le tumulte de jeunes gens en vie, alors que moi, rendue vieille, privée du chant des hommes, je réponds aux questions sottes intriguant ceux qui ne connaissent pas leur destin. Je suis vieille et comme il est atroce de connaitre ainsi le monde!

II

Tu es vieille et tu ne connais pas le monde. Tes lèvres ne  se sont jamais abreuvées au fil d'une onde moins furieuse. Tes yeux ne savent rien d'autres parages où le soleil ne se couche jamais, où tout est vent de louve comme la nuit avant les rites. Jamais tes yeux n'ont bu la lumière des hyperboréens, ceux-là qui rient sans cesse. Jamais tes mains n'ont déteint le pourpre des mers, dans le seul but de plaire a ton homme. Tes jambes ne supportent pas les âges de ton ventre. Tu ignores, tout comme le reste des gens, la couleur de la mort sur les lèvres. Tu ne sais rien, tu ne connais rien des cloisons de ta peau contraire a l'ardeur de la chair. Tu es poussière, comme le reste des hommes. Tu n'as rien gagné en vue de l'éternité, ni ta sagesse, ni ton honneur de vierge sans tache. L'obstination règne dans ton coeur. Un dieu t'offrait la fortune de l'amour, la folie du monde. La fulguration des objets qui ne sauraient briller. Femme de sel, dans ta sottise tu es poussiere, et la poussière, le vent implacable la soulève.

[Traducció de Françoise Roy]

D'oiseaux racines le désir, Écrits des Forges

Llavis secs

I

Sóc vella i conec el món.

La seua intrincada pell rocosa despullant-se al vent, el seu rostre groc a l’ombra dels ocells. La meua història és la de  les aigües, i la meua pell la rialla de l’estiu. Sóc vella, però la meua mort, si és que arribe a morir, arrossegarà amb mi alguns amfibis de pell cendrosa i llengua verinosa. De vegades els racons del meu cos exhalen com una música a dentegades, una calor que arriba d’altres cossos, ja oblidats. No hi ha cap dubte, creme pels costats, em consumeix el negre so dels matins que ja mai no viuré. Sóc vella i he estat carn putrefacta, carn eixuta al vent d’una caverna, ossos que peten al compàs dels segles. Quan era verge i jove, quan llegia a les olors de l’infern el destí dels homes, quan comprenia el llenguatge de les aus, vaig conèixer un déu que tot ho podia sota els astres. Em va oferir el món perquè l'estimara. Però l’amor no és cosa de verges ni dels déus. Ara sóc una resta de pols entre els vidres d’una àmfora a una plaça pública d’un país grec, entre els sorolls de la gent jove i viva, mentre jo, vella i sense el cant dels homes, responc a les nècies preguntes que intriguen els que no coneixen el seu destí. Sóc vella i és atroç conèixer el món.

II

Ets vella i no coneixes el món. Els teus llavis mai no han begut en altres aigües menys furioses. Res no saben els teus ulls d’altres racons on no es pon el sol, o tot és ventre de lloba com la nit abans dels rituals. Mai els teus ulls no han begut la llum dels hiperboris, aquells que sempre riuen. Mai les teues mans no han destenyit el púrpura de les mars, amb l’única finalitat d’agradar al teu home. Les teues cames no suporten les edats del teu ventre. Desconeixes, com la resta, el color que té la mort als seus llavis. No saps res, res no coneixes als murs de la teua pell contrària als ardors de la carn. Ets pols, com la resta dels homes. Res no has guanyat per a l’eternitat, ni la teua saviesa, ni la teua honra de verge sense màcula. Tossuderia és el que complau al teu cor. Un déu t’oferia la fortuna de l’amor, la follia del món. El fulgor dels objectes que mai no brillen. Nècia femella de sal, ets pols i la pols l’arrossega el vent implacable.

[Traducció de Joan Navarro]