Atrás del agua

Atrás del agua

hay aposentos, estancias,

jardines de áureos perfiles

y esplendor insondable.

Bajan

y se despliegan en delgados tamices,

en velámenes densos, en claridad.

Atrás del agua se tiende el tiempo

de entonces,

ya humedecido,

ya derramado entre las mínimas grietas, entre los íntimos

escollos. Allí

puede tocarse la luz. Puede tenerse entre las manos, latiendo,

vibrante y límpida, como pez. Brota

entre los lienzos, se esconde:

con sus destellos aguzados recorre, borda y deshila

un oscuro tapiz. Se hunde en la noche

palpitante.

Son filamentos del espacio

sus rastros de oro. Son vellones de tiempo que se deslizan

para narrar la historia, una vez,

y otra, y otra, siempre distinta. Son tejidos fugaces

como un soplo. Como un fulgor.

Atrás del agua,

sin ruido,

se desdobla la trama:

líneas aisladas, sensaciones,

ámbitos, cavilar

entre las huellas. Hebras, resacas, sendas

que se confunden; portales tibios y bulliciosos.

Viento

Vidas que se cifran, de pronto, en un gesto detenido,

en un impulso, un umbral; frágil,

como una flor, es la materia en que convergen.

Diente de león.

Frágil y suave como un pétalo.

Una gota las funde; las dispersa:

ternura, gozo, hacinado dolor.

Como un roce en el agua, entre el silencio,

se abre el almendro. Cada

primavera

su festiva irrupción, su honda frescura

inusitada.

Los mismos brillos, los mismos trazos

vuelven y acechan bajo el cristal. Los mismos cauces

que lo estremecen. Voces

que recorren los patios, que despiertan en risas,

en dinteles. Recuerdos ávidos y embriagantes,

anegados de luz. Son espacio

sus reflejos. Son venero sus sombras.

Voces y sol entre los huertos

de una eterna y colmada

ciudad cambiante. Una ciudad profunda

y cristalina.

Son espejos: su centro

y su fluir continuo; su derramado transcurrir.

Son senderos sus ecos, su incantación.

Entre la vida y la muerte,

entre sus filos,

gotea el silencio. Suben

los peldaños al agua, cruzan, se encienden

por los delgados

laberintos. Son la ficción de una secuencia,

el sentir de un trayecto. Unos en otros

miran,

se reflejan; son la misma sustancia,

el mismo instante en su acaecer ancestral; la misma imagen,

creciente, fresca,

detrás del agua.

[Coral Bracho, Huellas de luz, Biblioteca Era, 2006]

[Arrere de l’aigua

Arrere de l’aigua

hi ha cambres, estances,

jardins d’auris perfils

i esplendor insondable.

Baixen

i es despleguen en subtils tamisos,

en velams densos, en claredat.

Arrere de l’aigua s’estén el temps

d’aleshores,

ja humitejat,

ja vessat entre els mínims badalls, entre els íntims

esculls. Allí

pot tocar-se la llum. Pot tenir-se entre les mans, bategant,

vibrant i límpida, com peix. Brolla

entre els llenços, s’amaga:

amb les seues llampades agusades recorre, broda i esfilega

un fosc tapís. S’enfonsa en la nit

palpitant.

Són filaments de l’espai

els seus rastres d’or. Són borrallons de temps que s’esmunyen

per a narrar la història, una vegada,

i una altra, i una altra, sempre distinta. Són teixits fugaços

com una bufada. Com un fulgor.

Arrere de l’aigua,

sense soroll,

es desdobla la trama:

línies aïllades, sensacions,

àmbits, cavil·lar

entre les empremtes. Brins, ressaques, sendes

que es confonen; portals tebis i bulliciosos.

Vent

Vides que es xifren, de sobte, en un gest detingut,

en un impuls, un llindar; fràgil,

com una flor, és la matèria on convergeixen.

Lletsó d’ase.

Fràgil i suau com un pètal.

Una gota les fon, les dispersa:

tendresa, gaudi, amuntegat dolor.

Com un frec en l’aigua, entre el silenci,

s’obri l’ametller. Cada

primavera

la seua festiva irrupció, la seua fonda frescor

inusitada.

Les mateixes lluïssors, els mateixos traços

tornen i sotgen sota el cristall. Les mateixes lleres

que el fan tremolar. Veus

que recorren els patis, que desperten en rialles,

en llindes. Records àvids i embriagants,

enaiguats de llum. Són espai

els seus reflexos. Són aiguaneix les seues ombres.

Veus i sol entre els horts

d’una eterna i curulla

ciutat canviant. Una ciutat profunda

i cristal·lina.

Són espills: el seu centre

i el seu fluir continu; el seu vessat transcórrer.

Són senderes els seus ecos, el seu encanteri.

Entre la vida i la mort,

entre els seus talls,

goteja el silenci. Pugen

els graons a l’aigua, travessen, s’encenen

pels prims

laberints. Són la ficció d’una seqüència,

el sentir d’un trajecte. Uns en altres

miren,

es reflecteixen; són la mateixa substància,

el mateix instant en el seu esdevenir-se ancestral: la mateixa imatge,

creixent, fresca,

darrere de l’aigua.

Traducció de Joan Navarro]