Associo el tigre a les aigües pantanoses, a la vegetació que és vel i fa reixes, ao mato, à la fôret, a la foresta o a totes juntes que són una mateixa cosa sinó fos per aquesta dèria  filològica feta d’aliatges de paraules que són sons que recordo al tardet fonedís de la selva. 

He vingut cercant allò que cercava al mar, al mateix mar que dia a dia m’anava fent solitari i lliure. A les novel·les de Kipling plovia i lluny d’ésser un malson jo omplia les galledes de la meua imaginació i la barreja d’olors m’ofrenava els excedents de la jungla; he perdut la noció del temps i això vol dir que no puc escriure que els dies passen car ja no hi són, desfets al pou de les ombres em fan un poeta singular: no puc parlar dels dies; tanmateix puc abandonar-me gradualment a la figura omnipresent del tigre com un director de cine que espera les brases roents de l’horitzó esmolat dels grans llacs; sóc un cercador a la deriva; sóc un pintor sense pinzells; sóc un fotògraf sense càmera arrossegat per l’absència de rellotge. 

Finalment i de sobte apareix el tigre com una olor de fum: fotograma amb seguici de cintes; doll on dansen flames bressolades per colors de catifa on imagino la mà d’un assaonador de Sri Lanka i no és pas por allò que sento car sembla una disfressa que serveix d’amagatall a dos homes de, posem per cas, una tribu enemiga. És ben real, però, i sota la lluna plena es frega l’esquena contra els arbres de caoba i més endavant contra els de fusta d’anacard tot fent triangles, creant un mapa d’estranyes anelles triangulars, tancant el seu territori amb freda gelosia de vall perduda de mort on plou cada cop més fort on omplo, novament, les galledes i ara em furgo la ment i vaig brodant la història del tigre i vaig fent i desfent el seu laberint de respiracions abolides on jo explorador d’aquest aiguamoll d’incerts calls seria també tigre i abans de esdevenir-ne diria, escriuria, em diria a mi mateix el mot bellesa. 

Vinc d’un país llunyà encara que un dia decidírem anomenar-lo campament, qüestió de noms no cal ara i ací revisar els fardells de la nostra genètica ni dir perquè hi ha de caçadors que anteposen el seu plaer ejaculatori tan praecox a la bellesa de la guineu de la perdiu del tigre. Aquell país o el que fos em feia nosa, tots els països em feien nosa, només tinc nostàlgia de certs queviures que ja he perdut per sempre més: les embriagadores móres, els olis de l’oliva arbequina, les taronges de les valls de l’alegria. També la fonètica d’aquella toponímia que dispersa a la meua ment no citaré i que es desperta quan parlo de nits d’infantesa a les serres on el meu pare perseguia els darrers gats salvatges

Habita el tigre aquesta terra humida d’arrels erectes i envescada ocellada com un cor de níquel que alena i fa més gran la nit

Habita el tigre els viaranys i un home és impossible aquesta nit que defineix el temps i l’espai

Hi ha sal a la selva hi ha tanta sal que la set em menja els llavis i el tigre puja a un cim i guaita des dels corbs dels seus ulls les coves vidrioses de la fondària

Hi ha la bellugadissa campana del silenci extrem i bèsties homes tal vegada són estaques

Aleshores imagino aquella ciutat intermitent aigua on la paraula acut pels passadissos espaordits per les espelmes que dibuixen uns dits a l’arpa: el tigre és mecànica de mort i bellesa a l’arxiu del poeta Joan Navarro

És el tigre mateix un absolut de bellesa i ara  som captius de la seua astronomia
Hi ha forats negres quan torna el dia hi ha la seua figura terrible i silenciosa
La seua dejecció pútrida on un bíblic antílop esvelt ens mira

El forat negre és un  imaginari Salâmbo a les valls de l’alegria
un convidat del flâneur que ha triat un dibuix un mapa una imatgeria
on recolzar l’avorriment de l’estiu que és negació i lent ens capgira

Estiu de l’any 2002

 [Wenceslau Ventura]