a

| entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer |

 

 

 

[Cecília Meireles]

 

 

Guerra

 

Tanto é o sangue

que os rios desistem de seu ritmo,

e o oceano delira

e rejeita as espumas vermelhas.

 

Tanto é o sangue

que até a lua se levanta horrível,

e erra nos lugares serenos,

sonâmbula de auréolas rubras,

com o fogo do inferno em suas madeixas.

 

Tanta é a morte

que nem os rostos se conhecem, lado a lado,

e os pedaços de corpo estão por ali como tábuas sem uso.

 

Oh, os dedos com alianças perdidos na lama...

Os olhos que já não pestanejam com a poeira...

As bocas de recados perdidos...

O coração dado aos vermes, dentro dos densos uniformes...

 

Tanta é a morte

que só as almas formariam colunas,

as almas desprendidas... — e alcançariam as estrelas.

 

E as máquinas de entranhas abertas,

e os cadáveres ainda armados,

e a terra com suas flores ardendo,

e os rios espavoridos como tigres, com suas máculas,

e este mar desvairado de incêndios e náufragos,

e a lua alucinada de seu testemunho,

e nós e vós, imunes,

chorando, apenas, sobre fotografias,

— tudo é um natural armar e desarmar de andaimes

entre tempos vagarosos,

sonhando arquiteturas.

 

[in Mar Absoluto]

 

 

Γ

 

 

Guerra

 

És tanta la sang

que els rius desisteixen del seu ritme,

i l’oceà delira

i llença les escumes vermelles.

 

És tanta la sang

que fins la lluna s’aixeca horrible,

i erra pels indrets serens,

somnàmbula d’aurèoles roges,

amb el foc de l’infern en els seus blens.

 

És tanta la mort

que ni els rostres es coneixen, l’un vora l’altre,

i els bocins del cos estan per allà com a posts sense ús.

 

Oh, els dits amb aliances perduts en el fang...

Els ulls que ja no parpellegen amb la pols...

Les boques de missatges perduts...

El cos lliurat al cucs, dins dels densos uniformes...

 

És tanta la mort

que sols les ànimes formarien columnes,

les ànimes desenganxades... — i aconseguirien les estrelles.

 

I les màquines d’entranyes obertes,

i els cadàvers encara armats

i la terra amb les seves flors cremant,

i els rius esglaiats com tigres, amb les seves màcules,

i aquesta mar embogida d’incendis i nàufrags,  

i la lluna al·lucinada del seu testimoniatge,

i nosaltres i vosaltres, immunes,

plorant, només, sobre fotografies,

— tot és un natural armar i desarmar bastides

entre temps vagarosos,

somiant arquitectures.

 

Γ

 

| entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer |