A l’autor de la «Notícia de les Santes Espines de Sampedor»,
Mossén Anton Vila

                                                    Salve, Corona gloriae,
                                                                    gemmis et auro pulchrior;
                                                                   vincens coronas siderum.

Oh filles de Sion, veniu-lo a veure
a Salomó, lo vostre Rei bellíssim,
coronat amb l’hermosa diadema
que li ha teixit la humanitat ingrata,
lo dia de sos místics esposoris.
Adam i Eva amb la primera culpa,
allà en lo Paradís de les delícies,
eixa horrible Corona començaren;
i tots sos fills, des de Caín i Judes
als Judes i Caïns dels últims segles,
van afegint-hi una punyenta espina;
cada ciutat son brot d’espinavessa
hi entreteixeix, cada nació sa branca,
ai!, en lo front d’a on li plouen roses,
clavant, malagraïda!, ses espines.
Lo llop ferotge de l’enuig, la hiena
de la vil traïció, el tigre de l’odi,
en sa coronació s’aferrissaren,
enfonsant-li quiscun les seves urpes.
I aquell candíssim front, que sols havien
rosat los llavis de Maria Verge,
se vegé esgalabrat amb eix cilici
pels delictes teixit de tots los homes.
Oh ingratitud, oh crueltat la seva!
oh estimació la vostra sens mesura!
ells, a qui Vós heu coronat de glòria,
vos posen la corona d’improperi! 

Oh Lliri de les valls d’or i de vori,
qui aixís cruel t’ha coronat d’espines?
Oh tendre colomí de la Judea,
oh Anyell que salves a Isaac la vida,
¿qui t’ha fet presoner dintre una barza
del zizipus cruel spina Christi?
L’amor, l’amor que des del cèlic trono
t’ha fet baixar al terrenal abisme,
de peus i mans t’hi lliga i encadena,
com víctima en lo foc expiatori.

 Aqueixes punxes d’arç neprú i d’arínjol
nosaltres, que en la terra les sembràrem,
devíem, ai!, tenir-les per corona,
i, ai!, per corona d’eternal suplici.
¡Mes Vós, amb amorosa condolència,
amb vostres mans cuitàreu a collir-les,
trenant per vostre front eixa garlanda
de totes les espines de la terra!

 Oh espines sacrosantes, jo us adoro,
gotes de sang, robins i pedreria,
clavells i roses veres, que tinguéreu
per claveller la testa de l’Altíssim!
Oh de l’amor excelsa diadema,
lo diví Redemptor amb tu enjoiant-se
de nostra ingratitud cantà victòria!
Bè n’hi ha prou de corones a l’Empiri!,
la que embelleix lo front de la innocència,
la dels Sants, de les Verges i dels Màrtirs;
doncs, totes són d’eixa Corona filles,
com les humils poncelles, de la rosa.
D’ella quiscuna és un joiell esplèndid,
un raig d’eixa aureola que irradia
del front de Jesucrist al front dels justos. 

Oh Sampedor, reina del Pla de Bages,
d’eix valuós i celestial escriny
amb què els cels i la terra s’enriquiren
també t’ha pervinguda alguna perla,
floró d’eixa corona, que et portaren
dos Àngels sants de pelegrí en figura.
I a on les guardaràs eixes penyores
de l’amor de l’Altíssim? Ofereix-los
ton cor per argentí reliquiari. 

Estima-les d’amor sobre les vinyes
que cenyeixen tos masos i oratoris,
sobre ta glòria i furs i privilegis;
sobre el Sant Pere d’or fet de les volves
que escampa ton Riudor en ses riberes.
Per tes dues Espines donaria
sa brancada de lliris lo magnoli,
lo serafí sa cítara i ses ales,
l’estrella sa corol·la de celístia,
lo cel ses dues més brillants estrelles.

 La Gleva, 21 abril 1894

  [Jacint Verdaguer, Flors del Calvari]