[MARIA BENEYTO]

LA VISITA DEL DISFRAZ Han venido a la casa libélulas y trasgos, mariposas nocturnas a sapos adheridas, tigrecitos con hambre de inocente gacela, capitanes piratas irascibles y fieros, feas brujas que ocultan a tímida muchacha y al revés, damiselas que el súcubo sostiene. Me dan besos, me atacan, pellizcan mis flaquezas, me recuerdan perdida, casi ciega y silente en las inmensidades de donde me sustraen, pero nunca me escuchan si les hablo del agua, ni entienden, si traduzco el viento a sus oídos. Del hielo sacan trozos de mi antiguo cadáver y me muestran los ojos, los dientes que tenía, sin dejar de mentirme inefables recuerdos que, aseguran, desnacen a posible presente: Amores ya perdidos, ausentes y olvidados, que buscan encarnarse en ahoras, en lunas, en música, en jardines, en caricias prescritas, en góndolas que pasan bajo el arco de triunfo... (Mis trágicos lisiados, mis mendigos, mis locos, mis gatos, sor Cecilia, mis payasos, mis muertos, se ríen al mirarnos.) NADAL D’ARA (La dolorosa necessitat de tendresa, la punyent companyia dels morts...)           Jordi Sarsanedas Es diu Nadal. La tendresa, una absència. Els morts una fredor, una ferida. L’amor la passió que sura encara ofegada per l’aigua del naufragi. Es diu Nadal -el teu- això que punxa darrere del no-res. Un camp de vidres que creixen sense arrel. Un vi de cendra. I, al calaix, els records tancats, volent-se vius, fugissers, mentre van encollint-se fins al pur esquelet, clam que en l’angúnia es desfà, i vol dir, i vol cridar-nos, i es mor sense remei a la memòria que, indiferent, els sent morir i calla. Nadal, que és potser pau, enllà a les fosques engendra en blúes -el ressò vol aspre- els mots de la tendresa i els fa un xiscle d’obscenitat. Obscenitat que plora no obstant això, agermanant-se als morts que viuen, als xiquets amb fusell, i a aqueixa dona que veu el món un tros de llum a penes. Amb ells restes també, i amb tu, quan penses que véns d’un altre indret, cercant, al tacte, la claror que se’n fuig. Amb tu, que ara no ets o no vols ser, i fas fugina i et perds pel suau paisatge del pessebre encollint-te entre ovelles i encanteris on voldries restar, per no ser ésser que és solitària espurna, i ja no escolta la veu dels que, a la mitjanit del viure, traduïren a música la febre i despertaren la remor tancada d’alguns pressentiments nous, que aleshores són el que ja no tenen ells: la vida. Ésser minvant, tendresa amb fam, vius ara al temps de la fredor, quan el cor-tigre engabiat i ferit per la tempesta, es beu la sang a glops, cada vegada amb més por i més ànsia. Quan inventes un mentider potser, i veus, miracle nadalenc, sobreviure un altre dia. [Bressoleig a l’insomni de la ira – Edicions Bromera, Alzira, 2003] | entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer |