Bloedstraat

Reposa la bèstia en l’àmbit del silenci roig i amagada en la immensitat oceànica d’un espill es mira encuriosida la puta que dorm o el seu cony obert o cornucòpia o les seues llargues cames embotides dins d’unes belles mitges negres de seda o la seua infància en un barri qualsevol de Berlin o de Milà o de Barcelona quan el futur tenia la constant regular d’una dolça promesa materna, del son irrompible d’un xiquet de bolquers.

La cortineta està passada. L’habitació mig a les fosques. Fa olor de sabó i de calces brutes i de pixum i d’haixix libanès i de cos masegat i de bresquilles madures i mango i maduixes amb vinagre i d’esperma i de por, una por untosa com el vesc. S’ou la remor de la gent que passa pel carrer, d’una riuada de gent, de cadàvers enganyats amb alcohol i marihuana, morts que no estan morts del tot i que riuen amb la boca molt oberta mostrant les seues ànimes esdentegades, rebregades com paper higiènic en el fons d’un inodor embossat. S’ou també el xerric metàl·lic de la punta d’una corbella acaronant una murada de rajols sangonosos, humida de rosada. S’ou el parrupar llunyà d’uns coloms tacats amb restes de benzina, pudents, malalts. Un esgarip, s’ou un esgarip de plaer tènue o potser de defalliment, d’amants esgotats que abandonen i ja no poden estimar més de tan curulls de tristor com estan. S’ou també Europa, el crit d’Europa, el lament d’Europa ressonant entre les façanes de les cases de Bloedstraat. Aquell crit aterridor que travessa com un llamp el carrer i cerca el canal de l’aigua gris i s’arriba a la negra mar i s’enlaira cap amunt, cap al no-res infinit... Hi ha algú, per cert, que haja sentit Déu? Ni encara que només haja estat un lleu sospir seu de cansament o de fàstic? El seu batre suau de mans sobre els caps de la humanitat sencera com ales de papallona en la immensitat d’aquesta foscor que ens tenalla? Hi ha algú que l’haja pogut sentir... ? Sona allà lluny la música elèctrica del Bananenbar, un tam-tam africà, una remor de bicicletes com un núvol de parotets...

Erika o Anikó o Zita o Nikolett o Aleida ara es remou entre els llençols de setí color blau marí, sinuosa i pesant com una serp golafre que encara s’engul la cria d’un cocodril. I el tigre mascle des de la profunditat de l’espill se la mira encuriosit o es mira –ja ho hem dit– el seu cony o la seua cornucòpia o el seu desesper i, llavors, fa un gran badall d’animal vell de circ, d’animal ensopit que ja només desitja morir i tots sabem que si ell cau ja no hi haurà res a fer i el món tal com l’hem conegut, com una promesa, sucumbirà. Sentirem llavors una gran terrabastall de persianes de ferro caient contra el soler, i el brunzit d’una mosca sobre la boca oberta d’un albat i veurem una llum grogosa de cera en el fons dels pàmpols dels nostres ordinadors i sentirem que ens atansem cap a l’horitzó caminant d’esquenes...

Passa la gent pel carrer, un riu de gent. Venen de tot arreu del món excitats com ximpanzés per jaure amb Aliet, la txeca dels pits grossos, o amb Elske la rasurada o amb Aranke dels ulls blaus o amb Boika la de la pell negra o amb Dana, la petita búlgara de les natges rodones i dures com una poma... Arriben caminant com pelegrins, llargues caminades sota un cel que està a punt de caure fet a trossos, trossos esmolats com guillotines.

Amsterdam, estiu de 2013

[Francesc Viadel]

| entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer |