|
[Blai Bonet]
Tres
Mar de Montdragó
Tres
Per la costa que davalla cap als bars
del port, jo sentia la música
de les tres discoteques que hi ha,
i, de la garriga estant, els tres singles
sonaven mesclats, organitzaven el gas
d'un sol ritme escaiat, però d'una
sola peça, com
la distància entre les clapes a la pell d'un lleopard.
Trobar-se pensant! És talment un tigre
dotat d'invisibilitat
que surt, brusc, s'afua, abrinat,
de dins d'una mata que encara ha de néixer.
La llum dels llums esclafia, rebordonia,
i el rostre de la Irene
era l'aparició i minvament d'una estàtua
leprosa, troca d'estam que s'aprimava
cap a una absència del món que la tenia
agafada pel capdefil, i la filava.
Entre els brotets, que m'havien nascut
i tenia entre els peus com sota l'esperit
dels pelets de la pell, reconeixia
que el noi tenia més d'un sexe;
que fer malbé gairebé la meitat
de l'espai humà i de les aspiracions
es feia a mans de l' obligació externa
d 'haver de pertànyer al sexe visible
amb el qual un hom ha nascut guarnit
de relativitat muda, eixerida i alta.
La veu de David Bowie, amb el misteri
del sexe indesxifrable, deixa els rostres
i les mans tot tenyits i amerats
de pepermint i xaropats
d'una verdor
com d' Amazones i ànima de l' aire:
la vida en mi se feia avinent
com un combat perllongat
de l'ésser contra si mateix: la necessitat
de pertànyer, cada un, al seu sexe
instrumental s'encercla
a la lluita aconduïda, foscament,
per cada noi contra l'angoixa
i la por de perdre la seva identitat.
Era així: així ho sentia:
ésser algú concret i no un altre.
Alhora reconeixia, però,
amb un genoll de la Irene
al regal de la meva cuixa,
que pertànyer al propi sexe visible
significa que el sexe vol ser conquerit;
la seva conquesta es pot just aconseguir
per mitjà del rebuig de l'altre sexe.
Aquest rebuig sovint és un fracàs:
la part rebutjada se venja: persegueix
amb rancors de grogors el sexe que se creu
haver triomfat.
Com un aparell per al canvi d'època,
el discjòquei féu aparèixer la fantasma
morenenca de la joventut de Jairo:
«Si tornes, serà cansament»:
significava
també més coses, de les quals els mots
eren just el plomatge anterior a l'ou.
El paó de l'instint de bell nou em va estendre
al temps amb perspectiva de noces.
Destriava de prop que la realitat
és el capoll més alt i tendrell de l'absència.
Era jo: era així: el Daniel ajagut
de caire m'era l'Alex Susanna de visita
cinquanta quilòmetres enfora
del brendolat de la batalla ofegat
per les buguenvíl·lees, que s'hi arrapaven, morades.
A causa de la mansuetud que tenien
els moviments en mi, de cua d'ull
descobria la generalitat, el cor interior
de l'absència de les coses, que veia i tenia
prop o a l'abast: la carritxera, per exemple...
Veus? Mira. Nosaltres no hi veiem;
ens fan vidents, adesiara mirant
el Matagalls, el Turó de l'Home: hom no
desitja pujar al cim de la muntanya.
Just viu desficiós per veure el món des de lluny,
sentir-ne la idea i la perspectiva...
Al corn ja no marí de l'orella,
just hi sonava la fatalitat
de la mar. «Quin gust té el genoll, que em xucles?».
«Sabor de punta». El gust del genoll era
el del sol encarnat en els brots de la verdor,
el sol incorporal pel sagrament de la pell,
i jo m'avergonyia
del meu origen tan galàxia, tan poc personal...
«Daniel, què fas de mi?»,
Les meves cames a poc a poc abandonaven...,
tot fent, dels meus genolls, la meva proa.
Vivia l'ésser just obediencial,
no obedient, no obedient, no obedient en res,
perquè el Daniel no manava; també ell
era Daniel molt lluny, rebordonia
ésser de noi vitenc amb Daniel que ja destenyia;
el dictaven; el menaven;
ja no jeia de caire, la galta en la mà.
Era formal, repercutia posicional,
era criat i geometria.
«Daniel, què fas de mi?»
El moviment l'havia agenollat,
a ell, clapat de lleopard, l'estampat del banyador
a la meitat del camí de la seva estatura,
on tibava la prominència de la relativitat,
on l'espai commemora amb el temps la idea de l'amor,
que, com l'esperança, sempre torna ser fora...
Quina lentitud, quina malícia, les del jove!
És a casa seva i es posa tossut
a voler ter un viatge llarg per arribar-hi.
-Acabaràs morint-te de tristor, si et poses caparrut
a voler que les persones siguin el que no són.
-Per arribar on vull,
hi vaig per on no hi ha res del que vull.
-Els àrabs de l'amor sou talment dones:
preteneu canviar-ho tot;
que la persona sigui millor del que és.
Així aconseguiu ser de nissaga de grecs:
el vostre inventari dels instants alts
està fet del parricidi, de l'uxoricidi, i buidar-se
amb una agulla saquera la conca dels ulls.
Amb les mans li vaig tapar el cap
i vaig arrencar de mirar la calitja,
que el sol de l'estiuada feia
devers els tords grivis, les guàtleres mareses
i no gaires gavines amb el vol baix, baix.
-No, no t'estimo. Estimo
el que remenes en mi, xaval.
-Res més n'estimes, i et deixes?
-De tu, n'estimo el vici trist, i la poca manya
de la teva tendror m'és sargantana.
No sé si em llepes i m'amores,
o si m'entristeixes.
Fes en mi el que sóc:
just el que ens rebaixa roman per sempre.
Per a ser pura de debò,
cal que la puresa sigui barrinada.
Altrament, la castedat és la geografia
del mapa de la fam, la lluna mineral;
jo, el sucre humit del xaloc.
-No et sàpiga greu que comenci per poc.
Deixa'm que comenci per ser com sóc.
-D'agenollat?
-La veritat també pot celebrar el diumenge.
-Jo no sóc el diumenge.
-Ets l'espai del motllo del temps.
Mentre et somnio ets déu.
Sé prou que, quan no et somniï,
tot serà moviment, tàctiques
de la malícia, gemec, pantaix amb cruixit,
fues del teu fòssil rebordonit,
vivències escaiades escorrent
el perill dels aborígens, les topades
en els caires dels jardins de les infanteses,
retorn brusc, retorn broix:, a l'embrió.
-Exigesc no trobar-me entotsolat pel món.
Ara em sento, però, tan senar com en l'hora
en què just puc ser un noi. Tot sol sóc un noi.
Amb la Irene sóc un noi. Amb els pares
sóc un noi. Amb l'amic Alex Susanna
sóc sobretot un noi i de bell nou ben sol
sóc noi antic
i sento que puc ser també més coses:
tenir-ne el sentiment és tenir-ne tristor...
Un home sent que vol
ser a1menys tres persones diferents.
Si no són tres, no és amor.
Cal fer-ne callament, però, perquè llavors:
«boig» i a la creu, a comissaria, al psiquiatre, a la discoteca.
I tanmateix són tres, però n'enterren just un...
[El jove, Empúries, Barcelona,1987]
Δ
Mar de Montdragó
Amic clar com el pa,
quan la guerra civil d'Espanya alçava
la blancor dels camins, jo era un al·lot
que duia corns i escorça a les butxaques.
El foc del poble i el tigre terrestre
obscurien la calç a dins les cases,
i el noi, que ara no sóc, anava al mar
de Montdragó i duia a la cintura
de cuiro una pistola niquelada.
Un mort de jugueta, noble amic,
una mort verda duia i desperava
als grocs narcisos de garriga, als cans
i als genolls de les dones florejades.
Jo era un nen de la guerra, un noi d'espines
que, al costat de la mar de Montdragó,
portava fil de pua a les entranyes.
Però avui he tornat amb la més tensa
i pura humanitat a la mata agra,
als pins verdíssims, a les roques grises
de verdor curta i ànima estepària.
He contemplat, entre l'ametllarà
color de rosa i els pins sobris, l'alta
mar violenta i l'altre nen
pacífic,
que no vaig esser quan a morts jugava.
He vist el teu assaonat i tendre,
menut Antoni, clar com si es rentés
amb bondat l'alegria de la cara.
I mirar-lo sembrant tanyades verdes,
al meu costat robust he cregut veure
un bordall nou de la infantesa estranya,
que, al mar de Montdragó, grisa i violenta
era nua, guerrera, trista i alta.
[Comèdia, 1968]
Δ
|
|