[Carles Hac Mor]

I com aconseguir ser la cama

de l'àvia? No podré més,

ja ni em ballarà pel cap res d'això d'un tigre,

seré un altre, duré uns nom i cognoms estranys

i viuré en una època desconeguda,

oposada a la meva i mancada de pares

que haurien marcat el meu destí.

[Dietari del pic de l'estiu, Edicions 62, Barcelona, 2012]

I QUÈ? Som-hi, que no tenim pas fideus a la llengua! Sí, davant en Beethoven, suïcidat, que fa de cabra, el jo pren la forma d’un tigre prim com un fideu. La cabra, com a no-jo, diríeu que és vençuda pel tigre, en una versió ridícula que a «Ecce capra» va ser desestimada categòricament. Versió de què? Del jo. Ara bé, ara ve que tampoc l’altre no-jo, tot desafiant en Beethoven, no es planta pas al costat mateix del tigre. De manera que «Ecce Beethoven» és equipol·lent a «no n’hi ha, de versió, que ve de ‘vers’ i de ‘jo’». «Ecce no-jo», doncs, i no gens linealment, com si fos «Ecs del jo!» o «Ecs de mi!», a desgrat que cap no-jo no fa mai cap «ecs!» pensant en Beethoven. I nogensmenys l’«ecs de mi!» és el brogit de la seva victòria, de la del no-jo, en escriure; sí, és el mòbil de la desfeta del jo, ensordit perquè el no-jo, quan en Beethoven compon, no enraona pas amb cap tu: el no-tu no hi admet ni un ell; la «capra» hi és com a testimoni de la desaparició d’un test de mil dimonis. Testimoni de test de dimoni? No hi ha, al defora de Beethoven, ni timó ni testa de les que no apareixen mai enlloc. Per consegüent, Desbeethoven a «Clar de lluna i sí». I sí, sí, confirmació del dimoni del test imperatiu, rebutjat per les definicions sense motor al seu motiu en forma de lluna i de parcel·la que rep l’ombra del tigre del safareig, una fera de fira que no ens estalvia pas el vers advers, devers o envers, i revers. I el cas és que a hores d’ara ja podem dir que les ratlles de més amunt no han estat gens empeltades amb la composició esquizofrènica que, antonovskiyament, les ha provocades, que ve de prova, provecta i reeixida, atès que la pintura arranja compartiments mentals. L’abstracció, per sort, hi anihila allò més inconcret de la figuració, la qual, talment, hi deixa de constar: zero.

Aquell dia vaig fer tard:

em va aturar una romaguera

per contar-me que li havien arrencat un queixal.

[Sí fa que sí, Lleonard Muntaner Editor, Palma, 2011, p. 44-45.]

| entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer |