Un home va realitzar grans proeses. Escoltava, per exemple, el cant de les formigues. Reia sovint. Construïa, sense adonar-se'n, piràmides de sorra. Ell sí que sabia dansar la dansa del ventre! No era important, no va fer mal a ningú, no duia ganivets al ventre. De nit, banyava elefants de joguina al canal. Era un àngel anònim, un fanal de paper, un tigre acabat de néixer, una safata per estrenar. El seu nom ressonava a la boca dels pobres. No va ser important, no va ser ningú, no va pujar mai al campanar del poble. Ensenyava als seu fills a ballar sota l'ombra d'un llimoner. Estenia al seu entorn un perfum com de canella. Era la mà dreta del sol. Era un home amb ales de cera. D'amagat, li van fer la traveta. El van colpir a traïció, mentre dansava. Després un llamp el va deixar coix. Estimava els seus veïns. Estimava els animals de companyia dels seus veïns. El van trossejar. Però va tornar a renéixer arbre fruiter. I després violí i, finalment, font. En aquells dies es va calar  foc pertot arreu i la gent fugia desbandant-se pels marges.

         [Raimon Àvila, Barrancs de fut i de lud. Eliseu Climent, editor. València 1997]