|
Al Vietcong
«Las fuerzas
estadounidenses disparan cua-
tro mil balas por cada
soldado enemigo y
emplean una tonelada de bombas para
matar a un guerrillero.»
(De la premsa.)
Entre les bales que la sang del ric
mulla s'alça l'esclat de
la bandera;
exacta qualitat de claveguera
tots escopiu al gep de l'enemic.
Llanceu el tigre damunt
el cacic,
poseu-li més serpents a la cartera;
que aquesta guerra sigui
la darrera
i aquest sonet un amulet que escric.
Estats i barres desclaveu
del vent.
Quin gall ple de rogall l'or president
quan el qui venta el foc és tot
un poble!
Deixant senyals de potes
al seu fiable,
furga la roca amb morro derrotat
i pren la mida a l'ombra
que fa el blat.
[Antologia de poemes
de revolta(1943-1978)]
Δ
Escala subterrània
«Quin doll d'aigua a la font
ara que és vespre...»
J. Salvat-Papasseit
Ajustaré les puntes
a la sang
Amat per tigres d'implacable olfacte.
Despentinada barba en el barranc,
Com una massa de granit compacte,
¿A les tenebres de quin negre fang
Les fines teranyines d'aquest
acte?
I ja que massa negre taca blanc,
Neu dreta amb el pretext del mur que tracta,
Com una dèbil síl.laba entre veus,
Va per les negres boles inservibles.
Amb trossos d'escultures als trineus
Ja ve la nit. Traspassa amb imperdibles
La meva carn. Arrossega mil peus
Pel passadís. -Crema el vidre amb què
fibles!
[Fogall de sonets]
Δ
Nit destronada
«Els lloros dels cavalls resplendeixei
al clar de la lluna.»
E. M. Remarque
Clava a la carn el nombre de graons
D'aquesta escala llarga
que il·lumines
Al crepuscle. Devora els escurçons
Amb caps de rosa i ungles. Les ruïnes
Enceses sobre torres. Els
maons
Mullats en un indret màgic de mines.
Ressonen cascavells en els crespons,
Cavalls responen als sorolls i ondines
Mengen el guix. Un gran gall ros lligat
S'enfonsa en el cabell. Mireu la vida:
Amada, dalt dels tigres,
ha pujat
L'escala subterrània tenyida
En una mar de colors. Claredat
Ja tanca d'animàlia l'eixida!
[Fogall de sonets]
Δ
Nocturn capable
Fruita, taronja plana que
s'encalla,
Taronja que amortalla la
figura
Del tigre del crepuscle, en quanta palla
Busquem l'agulla per fer llimadura!
La Vida és un país i una muralla
-Oh passió, reposa-: Amor, procura
Dels astres a nosaltres la medalla;
No tanquis la infinita curvatura.
Amor que em crida des dels
dintres, alça
La llengua d'aquest mar
que a dins impera:
Amb el cor alt no hi haurà idea falsa.
La cortesia d'una flor,
tal era
La vida sense tu. Ara em trasbalsa
Que viure sigui el gaudi de l'espera.
[La
barba del cranc]
Δ
Vedell disfressat de
tigre
Al tigre,
li trec
el cap de cartó
i me'l poso jo.
Un home amb
cap de tigre.
Un tigre amb
cap de vedell.
[El saltamartí]
Δ
M'HAN PRES LA CARTERA
Toquen hores: són les onze.
Passa un guàrdia dalt de cavall.
(Han esborrat els tigres
de les nacions petites.)
Si plou em mullaré.
Em va fer
Joan Brossa, 1950. [A: Poesia
rasa, I (1950-1955), Edicions 62, Barcelona,
1990, p. 33.]
Δ
MART
Ull de la nit, ve un home amb una torxa,
Duu armadura, closa la
visera;
Toquen els llamps les
branques d'olivera
Per llocs
rocosos.
Quant de color i d'esmalt entre les armes!
Cresta en el casc el protegeix
d'idees;
Portava per cimera caps
de tigre
Que inspiren lluites.
Entren els claus antics per la cabota;
Els cops rellisquen, vils, pel casc de punta.
Ja pren per armes grans portals i torres
De sang
rosades.
Un cercle d'or el sol representava
Tot envoltat de raigs, amb nas
i boca;
Metall damunt metall eren les plaques
De la cuirassa.
Buida copes de vi dintre
les testes,
Un gran serpent enrosca per les branques:
Ull de la nit, ve un home
amb una torxa,
Feixuga,
enlaire.
El pescador ja veu tenyir-se onades:
Cau un ruixat de sang de gotes grosses;
Taca de sang els pans aquesta pluja:
Pluja
de sofre!
Cants de topada i de victòria, 1951. [A: Poesia
rasa, I (1950-1955), Edicions 62, Barcelona,
1990, pp. 95-96.]
Δ
LA MAREA
S'embolcallen els llamps d'espessos
núvols;
S'embolcallen els trons d'espessos núvols.
Venint com véns, mirant roques estava.
Mirant
les roques.
És sorra. I amb el peu esborrem
lletres.
Amb les plantes dels peus damunt la sorra.
La sorra. I amb el peu esborrem lletres.
Damunt
la sorra.
Crida'm pel
nom. Pentina't amb un ferro
El teu cabell tan negre. Cull i guarda
L'arc. El gat és un tigre en forma dèbil.
Quin
munt de pedres!
Que lluny són les muntanyes! Que lluny semblen!
El far. M'estimes? A cada port, diuen.
I m'hi abandono. La brisa nocturna.
Ets
plena d'algues.
Hi ha pedres a la platja. Pedres. Pedres
I molts trossos de fusta
entre la sorra.
Roda el rellotge de sorra. Rellotge
De sorra. Roda.
Amor, on he posat la teva carta?...
Deixar muntanyes terra muntanyesa
Ja veig amb els meus
ulls i, al fons de l'aigua,
Els
primers astres.
El tràngol, 1952. [A: Poesia rasa, I (1950-1955), Edicions 62, Barcelona, 1990, pp. 121-122.]
Δ
DRAC AFORTUNAT
En la mort d'Aikitxi Kuboyama,
radiotelegrafista del vaixell Drac
Afortunat, primera víctima de la bomba H.
Estan com
trastocats, arbres, muntanyes!
No entén de murs el
pescador, ni enveja
Cap destrossada esfera. —Amor, ¿té entranyes
El poder entre els gossos?
¿Tant verdeja
Aquesta llei
de valer pel que guanyes?—
Obre el seu tigre el llamp
que bombardeja,
Tronada en foc copeja llums estranyes
I, als núvols, crosta d'àcids s'hi barreja.
Cap als darrers
confins el botxí et tomba,
Oh llàgrima al paper, fragment de poble!
Mata el retrat l'aurora
de la bomba.
Has
mort. Cavalca el gall damunt un moble,
Oh Drac infortunat, carbó de tomba!
Boira de bonys cobreix el
món innoble.
Catalunya i selva, 1953-1954. [A: Poesia rasa, I (1950-1955), Edicions 62, Barcelona, 1990, p. 156. El títol original del poema va en cursiva.]
Δ
CAPVESPRE
Contesta'm has vist mai foc
dins el mar?
I el negre fruit en els llorers que afues?
I el jardí improvisat amb verdes cues?
I les grans herbes al racó lunar?
I l'esquena de l'ase de l'avar?
I la tardor i la plenitud més
crues?
I el taronger confós de
totes dues?
I el codi microscòpic de l'atzar?
Un tigre aixeca un toro de fumera
Com una gegantina
calavera
Que obrís les seves ungles a l'ocell
No passa aquesta bola d'ocellada
Guardo intacta la lluna al meu
anell
Tot argentant la roca emmirallada.
El pedestal són les sabates, 1955. [A: Poesia
rasa, II (1955-1959), Edicions 62, Barcelona,
1991, p. 9.]
Δ
NOCTURN DEL GOS LLADRANT A LA LLUNA
Tot és
de llum El vidre es manté immòbil
Palles d'argent escampen els reflexos
Venç la muralla la salvatgeria
De Colombina
Blocs fàcils dirigeixen les agulles
On lliuren gran combat blaves tenebres
Triomfa la claror Forca
de pedra
Parracs
argenta
Ah! La lluna brunyida per mirar-s'hi
Té les punxes veïnes de
la dalla
El tigre dèbil esdevé una
gata
De bronze
egípcia
Com viatja
la ràpida corona!
Dos pals amb travessers formen l'escala
Una escala que puja fins a perdre's
De vista enlaire
Guanya el seu cimadal un mar d'escata
Un gos lladrava amb cara bevedora
Un gos la mira i mira i lladra
sempre
Lladra
a la lluna
(Arlequí ara descendeix a l'antre
Comença la figura en blau
blau d'aigua
Blava claror lunar ànima
fosca
Ànima
clara)
La roca de la cresta és
abocada
Anant pel blanc desert a les palpentes
Té el gos cara de neu clapeix udola
Fidel a l'home
L'home branda la poma del seu cosmos
I encara que es desplomin les muralles
Ell torna i en consagra els
cims altíssims
Amb
dreta pala.
El pedestal són les sabates, 1955. [A: Poesia
rasa, II (1955-1959), Edicions 62, Barcelona,
1991, pp. 46-47.]
Δ
TERCERA ODA
Porten
barba benèfica
Els ferros i la sal de les muntanyes.
El món
és una còpia
D'imatges blanques i comptades trenes.
Oh
roca de potència,
Cap heura no cobreix els pans
que s'armen.
Anhelo flors
que sàpiguen
La brúixola de l'astre
que més brilla.
Fullatge de l'ardència,
Copia la columna, encesa cresta!
Para el paper,
oh dèria,
I descobreix un arc iris
terrestre.
Al foc mort, la misèria
I la fortuna, fetes pols
i cendra,
No tenen
diferència.
Vida i claror, al fanal, s'identifiquen.
Herba al front de famílies!
Arbres i bigues, tot, roges muntanyes
Vencen la cerimònia
Del gall que es banya a
la tardor que arriba.
La cua de l'escòria
Atreu i petrifica cosa i caos.
Però
la prepotència
D'un fràgil pensament ratlla l'espina.
Oh cant de la victòria!
Parteix un tigre diferent,
bellesa!
Venero el vent que càpiga
Al bosc i guio el bot amb dues fletxes.
Amor:
tinc consciència
Que del dolor frondós surt
una estrella.
Corre florit,
i gràcies
Per la batalla eterna i la paraula.
Vint-i-una odes,
uns goigs, una dansa i un sonet, 1958. [A: Poesia rasa, II (1955-1959), Edicions 62, Barcelona, 1991, pp. 181-182.]
Δ
| entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer
|
|