Amb les ungles, enyoraran la màscara i el sílex,
les veus liles de les dones que canten
mentre tornen de calar foc a l'herba.
Enyoraran l'argot del corn marí, la música
i la mística del rellotge de sol,
la capulla de cuiro i l'art del falconer, les roses
oblidades als baix relleus dels murs.
Amb les ungles, faran jaculatòries, tatuaran els pits
de les donzelles o cercaran antídots
dins el bec d'arlequí del merlot.
Estimbats dins les venes invisibles del caos,
sense oboès ni besos -cap ocell migratori,
cap illa, cap perfil de la flor d'ametler,
cap paisatge moral, cap regust de xarol
dins una gota d'aigua-,
no podran ignorar com cauria la pluja, a trenc d'aurora,
dels cels malbaratats de la terra promesa.
Seran temps de calàpets i de paper de vidre.
D'orient a occident, homes sants i ments dèspotes,
amb tigres i un vell eco de cicatrius
als llavis, proclamaran quin èxtasi no els deixa
entendrir davant la magnitud de la mar amb topazis
dels somnis. No tornaran traçar el signe d'Àries.
En nom de Déu, aixecaran l'assot
dels seus exèrcits i diran els seus dogmes,
en una nit total d'heures i guix i grocs de cadàver. Tronos,
mitres, santons, la majestat dels doctors de la llei
contra els estadis purs on van a beure els coloms del desig.
Seran temps de calàpets i de paper de vidre.
A dins l'ull de l'astrònom, una mica d'espígol
i desolació.
 

[Antoni Vidal Ferrando]