Joan Valls Jordà


	La selva insospitada
	Hi ha ocells obscurs que es belluguen a l'ombra de la puresa que s'esgota i la carn punyida de l'amor s'abat dins d'una boira d'enderrocat esglai. Què és açò? Un cíngol de nafres volta la vida en primavera. Perquè ha aplegat l'estol roent del desig avarament indòcil, ona de rebel·lia, derrocant els somnis d'esveltes aurores, llatzerant la palma de la blanca carícia. I un túnel vegetal, contradictori, narceix la gràcia del lliri enterc per a només oir-se, només presentar-se els ocells obscurs de la selva pressentida. Ells han reblit el gaudi de sangonoses despulles i han comparegut viscosament entre l'alba. Quina paüra la de l'instint que esclafeix! Es veuen les serps boa com anellen els cossos de les daines tendríssimes amb una contorsió de lenta maldat innocent que defineix l'eterna llei de l'ànsia destructora. Les suaus panteres es veuen també esquinçar les garses més ebúrnies. I també les formigues, les pacients i ràpides formigues, vianants d'un ordre que l'home infaust imita, a la humida ombria van deixant un ossam d'elefant sàviament devorat. És la selva infinida, el tigre amagat que a tots fustiga mentre fornim nostra beina sentimental o cor. I tot açò que curulla l'ànima de l'habitant viu i batega en nosaltres, perquè som material de món i presa, sense àncores invertides per a enfonsar-se al difícil naufragi del cel. [Joan Valls Jordà. L'home pot ésser àngel]