Podries fer que al teu despatx creixés
la selva. Imaginar que la plaça de la Universitat
és enmig de la sabana, i el Tibidabo
alt i blanc com el Kilimanjaro a Kènia.
Podries transfigurar la Dama del Paraigua
fins a convertir-la en el poderós Colós de Rodes
camaobert a l'entrada del port antic de l'illa.
Podries creure que el supermercat
és el gran basar d'Alep,
que el viaducte de Vallcarca
és un dels ponts sobre el Sena,
i el Parc del Putxet, el bosc sagrat de Delfos.
Podries dir-te que ets a Súnion quan cada vespre
veus amagar-se el sol rere terrats plens d'antenes,
que el gat a casa es un tigre de Bengala,
i que el passadís fosc entre la teva habitació i la cuina,
l'interior misteriós d'una piràmide.
Podries creure que el llum de la tauleta de nit
és el sol immens que il·lumina el fons del mar
de les costes salvatges de Guinea.
Podries. Però seguiries
aquí.

                                             [Manuel Forcano, Corint]