| entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer |
[Agustí Bartra]
Les
violetes
|
||
Les violetes | ||
"Aquella
nit de l'any dels auguris ferotges, assegut davant d'ella al vagó solitari on el fred mastegava tuf de tabac difunt, travessant les foscors de la por de la guerra, jo em veia il·luminat, encès com una torxa dintre d'una caverna de paüra i enigma. ¿Érem els destinats, la primera Parella o la final d'on tot de nou començaria, en les sembres del bes del cos a cos adàmic? ¿Podríem començar a tutejar la terra des de les nostres dues soledats abraçades i a esperar sota un sostre la bursada del gel? París quedava enrera, feixuc de negres cúpules i embolcallat de boira i de vidu plugim... Dins el clot de sa falda, el pom de violetes. Immòbil ella, immòbil d'un amor fet certesa: oh trèmul pleniluni posat damunt un cràter! La mirava amb mil ulls de cua de paó. M'esbategava el cor en altes transparències, com un falcó ratllat per la mar de la joia - l'aurora d'aquell dia jo havia estat llegint tot el vast territori de la seva nuesa talment un orb llegeix, des de les seves ombres, tocant amb dits sensibles els caràcters de Braille, l'escriptura en relleu feta de punts tangibles; jo l'havia tinguda entre els braços sorpresos, com el músic estreny el cos de la mandora d'on la música penja com una cabellera... Per primera vegada, jo sabia qui era: un arbre de la vida sense fosques preguntes, brancatge nupcial per als fruits de ma sang. Sense esment, jo flairava l'olor de violetes. I la locomotora de tant en tant xiulava, com si afegís un xiscle al silenci d'esglai davant l'apocalipsi agotnant en els boscos nevats i llegendaris de la plana de Brie: els mortífers ventalls, l'ofensiva de l'ull sense parpre del tigre, el dolor, el mal, el caos... del pom de violetes, comprat vora del Sena, que havia contemplat, des del seu vas amb aigua, com l'esclat de dos nus triomfava al mirall. La flaire ara em tornava els gemecs que sorgiren del centre conquerit de sa mel incendiada, el seu crit de muntanya lligada pel llampec i el pavelló plantat dins el seu ventre sísmic... Un home i una dona ofegaren la història deixant cantar les sabes més enllà del terror, cercant la claror immensa d'una terra sense ossos, combatent-se, enllaçant-se, esbalçant-se, cridant-se enllà d'éssers i pàtries, nuant-se, destrenant-se més enllà de la cendra, les ombres i la mort, dos esbarzers units per la mateixa flama, llum, resurrecció, tro i cadena infinita en l'olor, en l'olor d'aquelles violetes! Quan el tren s'allunyava, fèiem una sola ombra pel camí conegut que duia fins al poble invisible. Lladrucs de gossos, la llanterna del guardaagulles coix, el silenci dels camps coberts per una neu que feia una sentor de fredes violetes..." [Rapsòdia d'Arnau] Era el temps en què Aranau,
ja ple del seu exili, L'espera se li feia una
tolida faula, Pur d'enigma i estigma va
vessar-se a grans dolls [Rapsòdia d'Arnau] |
| entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer |