Lluís Estopiñan.

 

Mollet del Vallès, 1958. Resideix a Granollers. Graduat en “Procediments Pictòrics” per l’Escola Massana de Barcelona l’any 1988.

 

Des de principis dels anys vuitanta no ha deixat de treballar en pintura, instal·lacions artístiques i fotografia en les seves diverses formes analògiques i digitals, que ha exposat  en galeries i centres d’art de Catalunya o Espanya, però també de França, Anglaterra, Itàlia, Alemanya, Portugal, Argentina, Mèxic o Japó.

 

Li interessa el procés com a part del discurs en cada projecte en què es proposa que hi tingui un sentit i que en resulti alguna cosa palpable, no virtual i que combini reflexió i emoció.

 

Les qüestions que han motivat el seu treball fan referència a la vida com a espai temporal de possibilitats (en sèries com “Interval Temporal”, “Cronos vs. Cromos”, “Periple perible”, “Intemporal” o “Lapsus”), o la percepció de la realitat (“Doxa”, Red Doxa”).

 

També tot el que gira al voltant de la memòria com a element central de la nostra identitat en sèries com “Lost Memory”, “Missing Memory”, “Hidden Memory” o “Painted Memory”, “Traces of Memory” i...

 

Disclosed Memory ha estat exposada de manera més o menys extensa a la Royal Photographic Society del Regne Unit (Londres, Edimburg, Dublín, Brighton...), la Fundació Vila Casas (Torroella de Montgrí), al Museu Abelló de Mollet del Vallès, als Festivals internacionals de fotografia analògica “Revela`t” de Vilassar de Dalt, “Noviembre Fotos” de Buenos Aires i “Photopatagonia” de Río Gallegos (Argentina). A les galeries “Espai G” de Terrassa, “Barcelona Visions”, “Valid Foto” i “Esther Montoriol”, de Barcelona.  També al Museu de Granollers i a la Shima City Gallery de Shima, Japó i la Marya-Osaka Gallery d’Osaka.

 

 

Disclosed Memory:

 

És un projecte que gira al voltant del poder evocador de les fotografies de temps passats, dels moments emotius que contenen, però també de la seva fragilitat física, i estableix un paral·lelisme amb la nostra memòria.

 

Som la nostra memòria i la memòria que tenen els altres de nosaltres.

 

Potser tots tenim cap(s)es de memòria amb records encapsulats que en algun moment podem descloure i recuperar, accedint a una part desconeguda de nosaltres mateixos.

 

Les imatges fotogràfiques reproduïdes per contacte, s’han obtingut a partir de negatius antics rescatats de l’oblit i la destrucció, ressorgint de la foscor amb la seva història oculta i els moments viscuts que hi ha al seu darrere.

 

M’agrada pensar que els negatius que faig servir, al contrari de les fotografies sobre paper, van estar físicament “al lloc i al moment”. Que van compartir i van rebre la llum de la imatge impressionada al moment en què es produïa, sent aquesta llum la que va crear la imatge latent en la pel·lícula.

 

Considero que contenen alguna vibració d’aquell moment i ho trobo poètic i evocador.

 

Són cianotípies (un procés fotogràfic antic que funciona per contacte) sobre el revers (la part fosca, interior) de capses desmuntades i aplanades, majoritàriament de medicaments, però també d’aliments. Productes que ajuden a mantenir la vida i la memòria.

 

Cada peça recupera alguna imatge exposada amb llum del sol d’un moment recent, un sol que és el mateix que va impressionar la imatge fa molts anys i que és el fil conductor que uneix els dos moments.

 

També contenen intervencions a manera de fotograma d’elements “reals”, que contrasten amb les imatges etèries del passat i tenen, sovint, referències ocultes a la imatge fotogràfica.

 

Una imatge que és escollida entre moltes per algun motiu que em sedueix, interpel·la sobre qui som i sobre les qüestions essencials i intemporals de la naturalesa humana, o que relaciono amb l’obra d’altres fotògrafs o amb moments de la meva vida.

 

També m’interessen, com a pintor que sóc, les diferents gradacions de blaus que es produeixen en cada cianotípia depenent de l’angle o intensitat de la llum, la concentració de l’emulsió, la manera d’aplicar-la, l’absorció per part del suport… i les parts de cartó arrencat, o les marques en relleu de les lletres en braille.

 

M’agrada també el fet que les cianotípies s’exposin a la llum del sol, i no en la foscor del laboratori, i que es revelin amb aigua (que jo barrejo amb aigua de mar).

 

Sol i aigua: aquests elements bàsics per a la vida són també els que fan néixer la imatge en les peces de la sèrie.

 

www.estopinyan.com.

 

 

| a | entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer |