Lluís Estopiñan.
Mollet del Vallès, 1958. Resideix a
Granollers. Graduat en “Procediments Pictòrics” per l’Escola Massana de
Barcelona l’any 1988.
Des de principis dels anys vuitanta no ha deixat de
treballar en pintura, instal·lacions artístiques i fotografia en les seves
diverses formes analògiques i digitals, que ha exposat en galeries i centres d’art de Catalunya o
Espanya, però també de França, Anglaterra, Itàlia, Alemanya, Portugal,
Argentina, Mèxic o Japó.
Li interessa el procés com a part del discurs en cada
projecte en què es proposa que hi tingui un sentit i que en resulti alguna cosa
palpable, no virtual i que combini reflexió i emoció.
Les qüestions que han motivat el seu treball fan
referència a la vida com a espai temporal de possibilitats (en sèries com
“Interval Temporal”, “Cronos vs. Cromos”, “Periple
perible”, “Intemporal” o “Lapsus”), o la percepció de la realitat (“Doxa”, Red
Doxa”).
També tot el que gira al voltant de la memòria com a
element central de la nostra identitat en sèries com “Lost Memory”, “Missing
Memory”, “Hidden Memory” o “Painted Memory”, “Traces of Memory” i...
“Disclosed Memory” ha estat
exposada de manera més o menys extensa a la Royal Photographic
Society del Regne Unit (Londres, Edimburg, Dublín,
Brighton...), la Fundació Vila Casas (Torroella de Montgrí), al Museu Abelló de
Mollet del Vallès, als Festivals internacionals de fotografia analògica
“Revela`t” de Vilassar de Dalt, “Noviembre Fotos” de
Buenos Aires i “Photopatagonia” de Río Gallegos (Argentina). A les galeries “Espai G” de Terrassa,
“Barcelona Visions”, “Valid Foto” i “Esther
Montoriol”, de Barcelona. També al Museu
de Granollers i a la Shima City Gallery
de Shima, Japó i la Marya-Osaka
Gallery d’Osaka.
Disclosed Memory:
És un projecte que gira al voltant del poder evocador de
les fotografies de temps passats, dels moments emotius que contenen, però també
de la seva fragilitat física, i estableix un paral·lelisme amb la nostra
memòria.
Som la nostra memòria i la memòria que tenen els altres
de nosaltres.
Potser tots tenim cap(s)es de memòria amb records
encapsulats que en algun moment podem descloure i recuperar, accedint a una
part desconeguda de nosaltres mateixos.
Les imatges fotogràfiques reproduïdes per contacte, s’han
obtingut a partir de negatius antics rescatats de l’oblit i la destrucció,
ressorgint de la foscor amb la seva història oculta i els moments viscuts que
hi ha al seu darrere.
M’agrada pensar que els negatius que faig servir, al contrari de les
fotografies sobre paper, van estar físicament “al lloc i al moment”. Que van
compartir i van rebre la llum de la imatge impressionada al moment en què es
produïa, sent aquesta llum la que va crear la imatge latent en la pel·lícula.
Considero que contenen alguna vibració d’aquell moment i ho trobo poètic
i evocador.
Són cianotípies (un procés
fotogràfic antic que funciona per contacte) sobre el revers (la part fosca,
interior) de capses desmuntades i aplanades, majoritàriament de medicaments,
però també d’aliments. Productes que ajuden a mantenir la vida i la memòria.
Cada peça recupera alguna imatge exposada amb llum del
sol d’un moment recent, un sol que és el mateix que va impressionar la imatge
fa molts anys i que és el fil conductor que uneix els dos moments.
També contenen intervencions a manera de fotograma
d’elements “reals”, que contrasten amb les imatges etèries del passat i tenen,
sovint, referències ocultes a la imatge fotogràfica.
Una imatge que és escollida entre moltes per algun motiu
que em sedueix, interpel·la sobre qui som i sobre les qüestions essencials i
intemporals de la naturalesa humana, o que relaciono amb l’obra d’altres
fotògrafs o amb moments de la meva vida.
També m’interessen, com a pintor que sóc, les diferents
gradacions de blaus que es produeixen en cada cianotípia
depenent de l’angle o intensitat de la llum, la concentració de l’emulsió, la
manera d’aplicar-la, l’absorció per part del suport… i les parts de cartó
arrencat, o les marques en relleu de les lletres en braille.
M’agrada també el fet que les cianotípies
s’exposin a la llum del sol, i no en la foscor del laboratori, i que es revelin
amb aigua (que jo barrejo amb aigua de mar).
Sol i aigua: aquests elements bàsics per a la vida són
també els que fan néixer la imatge en les peces de la sèrie.
| a | entrada
| Llibre del Tigre | sèrieAlfa
| varia | Berliner Mauer
|