Pintura: Pere Salinas
Sèrgi Javaloyès
Au bèth còr deu son vente blanc, ua tempèsta
que borrombeja com nada, los mots d’un Diu qui’s venja.
Que truca e trucarà suu tabard d’un monde esmanglat,
lo planh vriulet, lo dòu — las dolors e las jòias escapadas…
Arrés non ploran, arrés non cridan, que s’ajolhan — Tots !
Que hèn capbaish, tostemps com esclaus desliurats,
mainatges getats au cap hons de l’in·hèrn desbrombat.
Diu de la Tèrra ne’us se vòu pas estremar, briga !
Que’us shebiteja a docinas lo son gran hasti :
los hodres negres e las nevarradas doman e doman enqüèra.
Batahòris !, lo conte torrat deus desastres — la mar gelada
l’escur de l’escur, lo nhac de l’arcànjol, qui creish hòra-mar.
Ueratz, l’aigassada que in·lha, que’s lhèvan tenèbras
acerà hòra on vaden las agraulas bluas l’orizont n’ei mascat.
Au clòt de las soas mans, mila crums, òrras ventescas,
la mar grana que’us se devòra com un lagàs esquarterat.
Un becut etèrne que viu dens los nostes pantaishs
mainatges embriagats d’imatges e tèlas vueitas.
Podosse Diu que’n ploraré mes non vòu pas. Qu’ei atau !
Qu’a de har rampèu a la dolor celèsta, lo mau secret.
E çò qui’ns cau enténder ? La soa canta ?
Lo son crit de venjança o son naufragi ?
Non sabem pas mei, qu’èm beròi muts — canalha !
Arrés tà’ns har responsa, arrés tà ns’ensenhar lo cèu.
Lo dobte que’ns plea : Diu e’s moriré un còp de mei ?
Que clucam. Quin har dab aqueth hèish sus l’esquia ?
« Via-hòra ! », cent còps bramat quan sia vienguda la patz
quan sia caduda la ploja doça de Nadau, la nèu deu nin.
Los vetèths n’an pas mei las mairs au ras, nada !
Quan seré bèras vacas d’un temps per viéner
dilhèu se Diu ac volè enfin : dar sa Gràcia aus saunejaires
qui coneishen lo bohar terrible de totas las soas malícias.
Que la mar grana,
deu còs blanc e dur, esmalida,
e se n’ane dab l’amna deus bòscs perduts.
Acerà hòra on n’i a pas nat aulhèr,
nat arbe.
Que se n’ane, mar desirada e violenta !
Que se n’ane au pè deu cèu esvanit,
cochà’s, e trebolar a l’òmi solaç
qui no’s ved pas mei a las Americas.
Que la mar grana e tòque l’auba leugèra,
d’un amor qui vien
de la soa vath gramosa enlà
dinc au bèth pregon deu son còs molhat.
Que la mar grana, adorada,
espère la tempèsta
enter las camas deu vent
qui plora.
Que m’aime !
que soi marin de la nueit esconuda,
deus viatges hòus
e deus crits.
Que m’aime, enfin
que soi marin shens amna
e shens soviers
Uèra, qu’èi lo mau d’amor qui truca !
Sèrgi Javaloyès qu’ei vadut dens lo quartièr espanhòu de « La Marina » a Oran, en Argeria en 1951. Ne’u s’encontra la lenga occitana qu’a l’atge de dètz ans, a Nai, en Bearn (Pirenèus-Atlantics). Après d’aver temptat d'escríver en lenga francesa, puish en castilhan, qu’ei l’occitan fin finala qui causeish. Las soas prumèras novèlas que pareishen dens las revistas País Gascons, Gai saber, Oc la revista gavidada per Bernat Manciet, e Joan Pèire Tardiu après la despartida deu poèta, e enfin Reclams, ua de las revistas literàrias occitanas mei famosas deus país d'Oc , dont ei uei lo dia lo director. Qu’a recbut lo prèmi Joan Bodon 1998 tau son prumèr roman L’Òra de Partir, pareishut a las edicions Reclams (1997) e lo prèmi Jaufre Rudel en 2006, entau son darrèr roman Tranga & Tempèstas aux éditions I.E.O. (2005), autrejat per la region Aquitània. Las edicions Reclams qu’an publicat en aost 2010 Sorrom Borrom ou le Rêve du gave, un poèma-epopèia deu Gave de Pau dens las soas duas versions, occitana e francesa, dont Joan Francés Tisnèr a tirat un espectacle eponime. Com poèta qu'a publicat : Sorrom-Borrom ou le Rêve du gave (bilingue) (2010). En Espèra d’un aute temps –En attente d’un autre temps, omenatge a Félix-Marcel Castan, Poésie 33 – 2002 et Mar grana, poèma per composicion simphonica de Brice Martin, filme Arte, Mémoires d’écume, 2002.
Au plus profond de son ventre blanc, une tempête
gronde comme nulle autre, les mots d’un Dieu qui se venge.
Il frappe et frappera sur le tambour d’un monde disloqué,
la plainte violette, le deuil — les douleurs et les joies enfuies…
Nul ne pleure, nul ne crie, ils s’agenouillent — Tous !
Ils baissent la tête, toujours comme des esclaves affranchis,
enfants jetés au beau milieu de l’enfer oublié.
Dieu de la Terre ne veut pas les exclure. Pas du tout !
Il leur murmure doucement son grand dégoût :
Les noirs orages et les fortes neiges demain et demain encore.
Vacarmes !, le conte givré des désastres — la mer gelée
l’obscur de l’obscur, la morsure de l’archange, qui croît hors-de-portée.
Regardez, la crue enfle, les ténèbres se lèvent
Là-bas, très loin, où naissent les corneilles bleues, l’horizon en est grimé.
Au creux de ses mains, mille nuages, horribles bourrasques,
l’océan les dévore comme une pieuvre écartelée.
Un perpétuel ogre vit dans nos cauchemars
enfants enivrés d’images et d’écrans vides.
Puisse Dieu il en pleurerait mais il ne veut pas. C’est ainsi !
Il doit faire face à la douleur céleste, le mal secret.
Que devons-nous entendre ? Son chant ?
Son cri de vengeance ou son naufrage ?
Nous ne savons plus, nous sommes totalement cois — des garnements !
Personne pour nous répondre, personne pour nous montrer le ciel.
Le doute nous emplit : Dieu se mourrait-il une fois encore ?
Nous fermons les yeux. Comment faire avec ce fardeau sur le dos ?
« Au secours ! », cent fois crié, lorsque viendra la paix
quand la pluie douce sera tombée, Noël, la neige du nouveau-né.
Les veaux n’ont plus leur mère à leurs côtés, aucune !
Quand bien même quelques vaches d’un temps à venir.
Peut-être si Dieu le désirait enfin : donner sa Grâce aux rêveurs
qui connaissent le souffle terrible de toutes ses colères.
Que la vaste mer,
au corps dur e blanc, révoltée
s’en aille avec l’âme des bois perdus.
Loin, là-bas, où il n’y a aucun berger,
pas d’arbre.
Qu’elle s’en aille, mer désirée et violente !
Qu’elle s’en aille au pied du ciel évanoui,
se coucher, et troubler l’homme solitaire,
qui ne voit plus les Amériques.
Que la vaste mer touche l’aube légère
d’un amour qui vient
depuis sa vallée d’écume
jusqu’aux abîmes de son corps mouillé.
Que la vaste mer, adorée
attende la tempête
entre les cuisses du vent
qui pleure.
Qu’elle m’aime !
Je suis marin de la nuit cachée
des voyages fous,
et des cris.
Qu’elle m’aime, enfin !
Je suis marin sans âme
et sans souvenirs.
Regarde, le mal d’amour qui cogne !
Sèrgi Javaloyès est né dans le quartier espagnol de « La Marina » à Oran, en Algérie en 1951. Il ne rencontre la langue occitane qu’à l’âge de dix ans, à Nay, en Béarn (Pyrénées-Atlantiques). Après s’être essayé à l’écriture en langue française, puis en castillan, c’est finalement l’occitan qu’il choisit. Ces premières nouvelles sont publiées dans País Gascons, Gai saber, Oc la revue de Bernat Manciet puis de Joan Pèire Tardiu, et enfin Reclams, l’une des principales revues littéraires occitanes, dont il est aujourd’hui le directeur. Il a reçu le prix Joan Bodon 1998 pour son premier roman L’Òra de Partir, paru aux éditions Reclams (1997) et le prix Jaufre Rudel en 2006, pour son dernier roman Tranga & Tempèstas aux éditions I.E.O. (2005), accordé par la région Aquitaine. Les éditions Reclams ont publié en août 2010 Sorrom Borrom ou le Rêve du gave, un poème-épopée du Gave de Pau dans ses deux versions, occitane et française, dont Joan Francés Tisnèr a tiré un spectacle éponyme. Comme poète ha publiée : Sorrom-Borrom ou le Rêve du gave (bilingue) (2010). En Espèra d’un aute temps – En attente d’un autre temps, hommage à Félix-Marcel Castan, Poésie 33 – 2002 et Mar grana, poème pour composition symphonique de Brice Martin, film Arte Mémoires d’écume, 2002.
[Traduction : Sèrgi Javaloyès]
En el més profund del seu ventre blanc, una tempesta
brama com cap altra els mots d’un Déu que es venja.
Colpeja i colpejarà sobre el timbal d’un món desconjuntat,
la planta violeta, el dol — els dolors i les joies fugides…
Ningú plora, ningú crida, ells s’agenollen — Tots!
Baixen el cap, sempre com esclaus deslliurats,
infants llançats al fons de l’infern oblidat.
El Déu de la Terra no us vol excloure, de cap de les maneres!
Us murmura dolçament el seu gran fàstic:
Les negres tempestes i les fortes nevades demà i sempre.
Rebomboris!, el conte gebrat de desastres — la mar gelada
l’obscur de l’obscur, la mossegada de l’arcàngel, que creix fora de l’abast.
Mireu, la crescuda infla, les tenebres s’aixequen
allà, molt lluny, on naixen les cornelles blaves, l’horitzó s’ha emmascarat.
Al clot de les seues mans, mil núvols, horribles borrasques,
la mar gran les devora com un pop esquarterat.
Un ogre etern que viu en els nostres malsons
infants embriagats d’imatges i de pantalles buides.
Si Déu pogués ploraria, però no vol. És així!
Cal plantar cara al dolor celest, el mal secret.
Què hem d’escoltar? El seu cant?
El seu crit de venjança o el seu naufragi?
No en sabem més, bells muts — canalla!
Ningú ens dóna resposta, ningú ens mostra el cel.
El dubte que ens omple: Morirà Déu una vegada més?
Acluquem els ulls. Com ho podrem fer amb aquest feix a l’esquena?
“Via fora!”, cent cops bramat, quan haja arribat la pau
quan haja caigut la dolça pluja de Nadal, la neu del nounat.
Els vedells ja no tenen les mares a la vora, cap!
Quan siguen belles vaques en un temps a venir
potser si Déu ho ha desitjat finalment: donar la seua Gràcia als somiadors
que coneixen el bufar terrible de totes les seues malícies.
Que la mar gran,
de cos blanc i dur, revoltada,
se’n vaja amb l’ànima dels boscos perduts.
Ben lluny d’ací, on no hi ha cap pastor
ni arbre.
Que se’n vaja, mar desitjada i violenta!
Que se’n vaja al peu del cel esvanit,
es gite i pertorbe l’home sol,
que no veu més les Amèriques.
Que la mar gran toque l’alba lleugera
amb un amor que arriba
des de la seua vall escumosa
fins als abismes del seu cos mullat.
Que la mar gran, adorada,
espere la tempesta
entre les cames del vent
que plora.
Que m’estime,
que sóc mariner de la nit amagada,
dels viatges folls
i dels crits!
Que m’estime, per fi,
que sóc mariner sense ànima
i sense records!
Mira, és el mal d’amor que truca!
Sèrgi Javaloyès va nàixer al barri espanyol de La Marina a Oran, Algèria, el 1951. Entra en contacte amb la llengua occitana a l’edat de deu anys, a Nay, en Béarn (Pirineus Atlàntics). Després d’intentar escriure en francès i en castellà, tria finalment l’occità. Els seus primers escrits apareixen en País Gascons, Gai saber, Oc la revista de Bernat Manciet tot seguit de Joan Pèire Tardiu, i finalment Reclams, una de les principals revistes literàries occitanes, de la que és actualment director. Ha rebut el premi Joan Bodon 1998 per la seua primera novel·la L’Òra de Partir, apareguda a l’editorial Reclams (1997) i el premi Jaufre Rudel el 2006, per la seua última novel·la Tranga & Tempèstas editada en I.E.O. (2005), concedit per la regió d’Aquitània. L’editorial Reclams va publicar l’agost de 2010 Sorrom Borrom ou le Rêve du gave, un poema epopeia de la Gave de Pau en les dues versions, occitana i francesa, en el qual es basa l’espectacle epònim de Joan Francés Tisnèr. Com poeta ha publicat: Sorrom-Borrom ou le Rêve du gave, En Espèra d’un aute temps – En attente d’un autre temps, homenatge a Félix-Marcel Castan, Poésie 33 – 2002 i Mar grana, poema per a composició simfònica de Brice Martin, film Arte Mémoires d’écume, 2002.
[Traducció: Joan Navarro]
En lo más profundo de su vientre blanco, una tormenta
brama como ninguna las palabras de un Dios que se venga.
Golpea y golpeará sobre el timbal de un mundo desencajado,
la planta violeta, el duelo — los dolores y las alegría fugadas…
Nadie llora, nadie grita, se arrodillan — ¡todos!
Inclinan la cabeza, siempre como esclavos liberados,
niños lanzados al fondo del infierno olvidado.
¡El Dios de la Tierra no os quiere excluir, de ningún modo!
Os murmura dulcemente su gran hastío:
Las negras tormentas y las fuertes nevadas mañana y siempre.
¡Bullicio!, el cuento escarchado de desastres — el mar helado
lo oscuro de lo oscuro, la dentellada del arcángel, que crece lejos.
Mirad, la crecida hincha, las tinieblas se levantan
allí, muy lejos, donde nacen las cornejas azules, el horizonte se ha enmascarado.
En el hoyo de sus manos, mil nubes, horribles borrascas,
el océano las devora como a un pulpo descuartizado.
Un ogro eterno que vive en nuestras pesadillas
niños embriagados de imágenes y de pantallas vacías.
Si Dios pudiese lloraría, pero no quiere. ¡Así es!
Es preciso hacer frente al dolor celeste, el mal secreto.
¿Qué hemos de escuchar? ¿Su canto?
¿Su grito de venganza o su naufragio?
No sabemos más, bellos mudos — ¡canalla!
La duda que nos llena: ¿Morirá Dios una vez más?
Cerramos los ojos. ¿Cómo podremos hacerlo con esta gavilla a la espalda?
“¡Alerta!”, cien veces gritado, cuando llegue la paz
cuando caiga la dulce lluvia de Navidad, la nieve del recién nacido.
Los terneros ya no tiene cerca de sus madres, ¡ninguno!
Cuando sean bellas vacas en un futuro
quizás si Dios lo ha deseado finalmente: dar su Gracia a los soñadores
que conocen el soplar terrible de todas sus maldades.
Que el mar grande,
de cuerpo blanco y duro, sublevado,
se vaya con el alma de los bosques perdidos.
Muy lejos de aquí, donde no hay ni pastor
ni árbol.
¡Que se vaya, mar deseada y violenta!
¡Que se vaya al pie del cielo desvanecido,
se acueste y perturbe al hombre solo
que no ya no ve las Américas!
Que el mar grande toque el alba ligera
con un amor que llega
desde su valle espumoso
hasta los abismos de su cuerpo mojado.
Que el mar grande, adorado,
espere la tormenta
entre las piernas del viento
que llora.
¡Que me ame,
que soy marinero de la noche escondida,
de los locos viajes
y de los gritos!
¡Que me ame, por fin,
que soy marinero sin alma
y sin recuerdos!
¡Mira, es el mal de amor que llama!
Sèrgi Javaloyès nació en el barrio de La Marina en Oran, Argelia, en 1951. Entra en contacto con la lengua occitana a la edad de diez años, en Nay, Bearn (Pirineos Atlánticos). Tras intentar escribir en francés y en castellano escoge finalmente el occitano. Sus primeros escritos aparecen en País Gascons, Gai saber, Oc la revista de Bernat Manciet y después de Joan Pèire Tardiu, y finalmente Reclams, una de las principales revistas literarias occitanas, de la que es actualmente director. Recibió el premio Joan Bodon 1998 por la su primera novela L’Òra de Partir, aparecida en la editorial Reclams (1997) y el premio Jaufre Rudel en 2006, por la su última novela Tranga & Tempèstas editada en I.E.O. (2005), concedido por la región de Aquitania. La editorial Reclams publicó en agosto de 2010 Sorrom Borrom ou le Rêve du gave, un poema epopeya de la Gave de Pau en versión occitana y francesa, en la que se basa el espectáculo epónimo de Joan Francés Tisnèr. Como poeta ha publicado: Sorrom-Borrom ou le Rêve du gave, En Espèra d’un aute temps – En attente d’un autre temps, homenaje a Félix-Marcel Castan, Poésie 33 – 2002 y Mar grana, poema para composición sinfónica de Brice Martin, film Arte Mémoires d’écume, 2002.
[Traducción: Joan Navarro]
| a | entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer |