EL COLOR D'UN TEMPS

Per a Arnau

Espai: "Medi on s'estableixen les relacions entre el sistema físic i l'activitat humana".

Indret mediterrani de la costa. Poble de dimensions mitjanes, d'aquells que tenen com a activitat principal el conreu i exportació de la taronja.

Hom hi pot afegir alguns dels tòpics a l'ús, com ara, la llum i el sol de la mar en ple juliol, les barques de pesca eixint de port cap a la sotil clarícia que es dibuixa enllà de l'horitzó, i el fred suau de les matinades d'hivern lliscant sobre les taronges cobertes de rosada, i l'olor de la tarongina a la primavera que impregnava camins i carrers, i l'aigua davallant per sèquies i recs, i tot d'arbres fruiters als marges de les senderes, les figueres i els nesprers, els caquissers, les llimeres i els magraners florits que fan tan de goig.

I un imaginava la felicitat dels vilatans, i el benestar d'una gent fermada al seu tros i envoltada de tantes meravelles, i la prosperitat d'un poble amb una terra rica i multicolor. I els marrecs botant pels sequiols, i les parelles ajaçades sota els pollancres de vora riu, i els més grans arrossegant la seua vellesa damunt l'herba marcida pel pes de l'assolellada.

I al mig de l'estampa, la vila, i el campanar que s'enlaira i hom el veu d'una hora lluny, i la sirena de la una que aturava el tràfec de la taronja i de les escasses fàbriques que encara romanien d'abans de la guerra.

I les relacions entre les persones, malgrat tot, tan marcades per aquells colors apagats que el temps van imposar.

Any: "període de temps que abraça des de l'1 de gener fins al 31 de desembre, i aquest període considerat, no d'una manera absoluta, sinó amb relació als fets que s'hi han esdevingut".

1959. L'any es va despertar amb el projecte d'un pla d'estabilització econòmica planant sobre les vides i els esqufits béns del personal. Els savis maldaven per trobar el corriol que menava els estats europeus cap a l'olimp de la riquesa, i proclamaven que aquesta es genera des de la riquesa, i que calia amuntegar diners perquè florís el benestar futur.

La gentada que vivia del jornal no entenia de grans projectes i, per a ells, el seu futur consistia en el cada dia, aquell fart d'hores extres que s'havien de treballar si hom volia que la setmanada sobrepassés un xic l'estricta supervivència; i, tot d'una, van contemplar astorats que el glaç cobria el sous, i que les hores extres s'esfumaren de la mateixa manera que el salari congelat es fonia entre les mans tan bon punt el posseïen.

Aquella era la seua estabilització, gens migrada, a jutjar per les penúries en augment que no van poder pal.liar ni l'anunci tan difòs de la implantació del subsidi de l'atur, ni l'auxili social, ni molt menys aquelles calderes d'arròs per al veïnat que oferia algun vilatà a qui s'havia acomplert el desig demanat al sant de la seua devoció, com ara que el fill tornés sa i estalvi del servei militar o pel guariment, miraculós, d'una greu malaltia.

Sort dels moniatos i les creïlles, les bajoques i els tomàquets que aquell indret agrícola proporcionava i, si encara la gana premia els estòmacs, sempre quedava el recurs del cinema per a maleir la inauguració del Valle de los Caídos, o plorar amb Alfonso XII la mort de Maria de las Mercedes, o imaginar-se en braços de la Mangano en Mambo.

I així vagarejava aquell 1959, un tant esbalaït entre la desesperança dels més i el miratge dels planificadors de l'estabilització, entre el desconeixement del Vé. centenari del traspàs d'Ausiàs March, el poeta de la llengua que parlava aquell poble, i la glòria nacional pel Nobel aconseguit pel Dr. Ochoa. I al final, ni la grossa de Nadal no es deixà veure pel poble, llàstima!, tan a prop que havia caigut.

Personatge: "Qualsevol de les persones ideades per un escriptor que prenen part en l'acció d'una obra literària".

Un xiquet de vuit anys, de nom desconegut a qui nomenarem Ricardet, així, sense llinatges, per exigències de la narració. El menut de quatre germans. Els dos majors treballant a l'estranger; la germana, a l'escola, com ell. Xiquet corrent, com tants d'altres, amb els pantalons curts i apedaçats, gens trapella, amb ganes d'aprendre i jugar amb els marrecs del carrer.

Pare: "Home o mascle que ha engendrat un o més fills".

Quaranta-sis anys. Sindicalista en època republicana. Empresonat durant quatre anys, de 1939 fins a finals de 1943. Li anà d'un pèl que no el condemnessen a mort per haver estat dirigent de la CNT i un dels organitzadors de la col.lectivitat. L'informe d'un senyor amb un fotimer de fanecades, a qui el pare, l'estiu del 36, alertà de les pretensions de la quadrilla de neteja de rics i de capellans, el salvà de l'escamot d'afusellament.

Al Ricardet les circumstàncies del pare no li provocaren cap trauma ni cap rebuig per part dels amiguets del carrer i de l'escola. De fet, gran part d'ells també havien tingut els pares a la presó i alguns en sortir-ne havien mamprés el camí de l'exili.

El pare era home de poques paraules; la desfeta de la col.lectivitat, més que no la presó, li tallà la paraula fàcil de què havia fet gala anteriorment. De què havia de parlar?, li sentí dir més d'un cop Ricardet. Però el seu silenci no implicava acatament a la nova situació política i sempre va mantenir l'aire digne de qui se sap lliure per a pensar, per a estimar i per a odiar i menysprear aquell que l'esclafa.

Mare: "Dona o femella que ha tingut un o més fills, esp. respecte a aquests".

Quaranta-un anys. Morena i esprimatxada. Parí quatre vegades. Al seu darrer part nasqué Ricardet i llavors decidí que, amb quatre fills, ja en tenia massa i tot. Des d'aleshores, féu usar preservatius al marit, cosa insòlita en aquells temps, perquè la gent prou feia si aconseguia passar la setmana amb aquells jornals de merda que pagaven.

No va retraure mai al marit els anys de presó ni el culpabilitzà de les moltes penúries i calamitats que va suportar mentrestant. Al capdavall, s'havia enamorat d'ell en un míting on parlà de la germanor entre els oprimits, i li van semblar tan boniques, aquelles paraules, que al cap d'uns mesos ja vivien junts.

Tingué l'olfacte que calia aparentar adaptació al nou règim polític (ves, quin remei, amb els dos grans ja al món i el marit empresonat!), i si s'havia d'alçar el braç, doncs l'alçaria, com quan anaven al cinema i, abans de la pel.lícula, sonava l'himne nacional i tothom es veia forçat a aixecar-se i enlairar el braç.

Solament sentí autèntica vergonya en la cerimònia del casament i del bateig dels brivalls que tenia -de sis i quatre anys-, que celebraren en sortir l'home de la presó. El capellà li va aconsellar que ho fes, era millor així, i el passat, oblidat; i durant l'acte, els menuts no pararen ni un moment i el capellà ho interpretà com un signe d'alegria pel seu retorn a la casa de Déu i va manifestar que aquell era l'exemple fefaent del triomf de la fe en la nova era.

Ricardet havia començat els estudis a les escoles nacionals dos anys abans, tot just en complir els sis. Era un quinze de setembre i a casa ja es parlava de la prega. La mare maldava mig desesperada i no es feia a la idea de separar-se dels majors. Havien pres ja la determinació d'emigrar a Alemanya i tots els estalvis els havia emprat en la compra d'un maleta, uns tabards de llana, ja que deien que a l'estranger feia tant de fred, i molt de menjar, fuets, formatges i pernil. Ella ja s'havia donat per vençuda en l'intent de fer-los romandre a casa, que a collir taronja sempre falten mans. Tot va resultar inútil, fins i tot la suggerència de quedar-se en un lloc més proper, com ara Barcelona, que demanava braços per treballar, va ser bandejada pels xicots. Posats a eixir de casa, se n'anaven a Alemanya que es guanyava més, van argüir.

Ricardet no guardava cap record de l'escola en el seu primer dia de classe. Només tenia al cap que aquell dia els germans se n'anaren i ell va plorar veient com la mare plorava, i la germana li va eixugar les llàgrimes i li va torcar els mocs abans d'entrar a l'escola i li digué que ara ja anava a l'escola dels grans i que els grans no ploren.

Com el marrec ja havia aprés a llegir i a escriure a l'escoleta dels cagons, només durà tres setmanes a la primera classe. La mare l'omplí de besos i exclamà: "Quin fill. ai, que arribaràs a ministre!", i tot a causa de la seua incorporació a segon. "Tant de bo que no el veja jo, el meu fill, ministre feixista!", renegà el pare. Es va fer un silenci tibant i el Ricardet no ho entenia i pensà que ser ministre devia ser alguna cosa ben dolenta i que ell no ho seria, això. La mare amonestà al pare. "Per què parles d'eixa manera? No comprens que els xiquets, en acabant, tot ho xarren?". I el nen sí que va comprendre, en canvi, que l'exabrupte del pare pertanyia a aquella mena de paraules que els majors deien en veu baixa i que els menuts havien de fer com si no les haguessen sentides, i així els pares es tranquil.litzaven perquè no les repetirien al carrer.

Carrer: "Espai públic no edificat, lineal, vorejat de cases, que fa de camí per a anar d'un lloc a l'altre en una ciutat, una vila, un poble".

Empedrat de feia poc. Algun cotxe escadusser que provocava l'espant dels marrecs, els quals s'arrambaven contra les fronteres de les cases, el més lluny possible de la calçada. Espai per excel.lència de la vida quotidiana d'un poble mitjà a la vora de la Mediterrània. Al carrer, hom llogava el personal per a collir la taronja i, allà mateix, es pagava el treball realitzat. I els vespres d'estiu, amb l'escusa de prendre la fresca, el veinat s'hi reunia i passava revista a les mosses joves de la barriada, i era el cas que totes, en un moment o altre, havien estat sorpreses en l'abundant foscor amb algun xicot.

El carrer era, sobretot, el lloc predilecte dels menuts, on es berenava, es jugava, es renyia i, fins i tot, s'aprenia el valor de la lleialtat al grup, especialment quan es feia harca i s'armaven aquelles batalles campals entre grups enemics (normalment els d'un carrer contra els del carrer del costat).

Ricardet era un nen que tothom qualificava de bo. No es posava mai en embolics ni li agradava la brega. Acudia a fer harca perquè en moments així tots feien falta, fins i tot ell, que no reixia a llançar les pedres lluny ni encertava els objectius. La seua missió era recollir telles i abastir els llançadors més potents. Els més fadrins sabien valorar les seues tasques d'intendència que denotaven un cert grau d'organització i que convertiren la seua colla en la banda més temuda i respectada del barri.

A ell ja li anava bé així, perquè la seua funció d'intendència era l'argument més poderós que exhibia per a aturar les befes que un xiquet com ell concentrava. I és que el Ricardet era poruc, no renyia perquè temia que li fessen mal, no s'arriscava jugant per si es feia alguna esgarrapada, no amollava les mans de la bicicleta per si queia de morros, no penetrava a la cabanya que s'havien construït els amics en un camp abandonat per què els arbusts eren massa alts i podia eixir-li una serp, no anava a banyar-se al riu en hora escolar perquè si la mare se n'assabentava, quina una li n'armaria!

I com podia anar així per la vida, amb tantes pors?

Por: "Aprensió que hom té que li esdevingui algun mal, que s'esdevingui alguna cosa contrària a allò que desitja".

La por estava estesa d'una manera més o menys general, era la por dels adults que havien participat en la guerra i havien perdut, i era la por dels treballadors que no podien reivindicar col.lectivament perquè estava prohibit, i era la por de no poder donar de menjar als fills, i era la por d'expressar les idees, i era...

Però aqueixa por no traspassava la barrera que els adults havien bastit entre ells i la xicalla. Almenys, ells que siguen feliços i que es divertesquen, pensaven.

La por del Ricardet, d'on li brollava, doncs? Ell no era un nen escarransit, amb vuit anys no havia patit encara cap malaltia. La seua fortalesa física no la sabia imposar; n'hi havia d'altres molt més febles que ell que comptaven més en el grup. Tanmateix, els capitosts de la colla sempre el volien al seu costat i, en conseqüència, una aura de respecte el preservava dels atacs dels xiquets; els centres de les burles i de les humiliacions n'eren uns altres, potser tan maldestres com el Ricardet, o més hàbils, però que tenien la dissort de dur ulleres, tenir un defecte de pronúncia o vestir-se algun cop de manera diferent d'aquella que era considerada normal.

El vailet confonia por amb prudència. Era recomfortant haver aprés aqueixa paraula, prudència, que deixava caure quan algú l'anomenava covard per la seua manca de gosadia. Li atribuïa valors màgics, com el vade retro que obligava a retrocedir el dimoni quan estava en pla temptador, tal com li havia dit el capellà al confesionari. I feia els seus efectes, perquè se'l miraven estranyats i emetien gestos d'estar malament del cap. Però desistien d'esmentar la paraula covard, just el que volia Ricardet. Amb tot, de vegades hi havia qui s'enfurismava i pretenia resoldre amb els punys l'enigma que amagava aquell mot desconegut. I en aquells moments, s'engolia la por i donava la cara, passés el que passés. Però no arribà mai a les mans, s'hi interposaven els més grans: era el reconeixement a la seua concurrència organitzativa als camps de batalla, cosa que els garantia la victòria.

S'ha de reconèixer que el Ricardet era un bon xaval, no com els bordegassos dels germans que havien anat de malifeta en malifeta fins que es posaren a treballar. Això contava la mare mentre el minyó sostenia la madeixa de cotó que ella cabdellava. Solia afirmar que amb els majors no havia aconseguit mai fer un cabdell d'una tirada. I el besava, i ell hi consentia perquè la casa estava solitària i no els veien. Només que el pare algun con els enxampà i reptava la mare perquè el mimava massa. Al nen, d'amagat, li plaïen les efusions amoroses maternals, però ja tenia vuit anys, i tothom manifestava davant seu que havia crescut molt, i ell es creia major, i els més grans de la trepa es burlaven dels qui encara acceptaven les carícies de les mares en aquelles edats, i el Ricardet de vegades es mostrava esquerp amb la mare, i així conjurava el perill que li fes carantoines en públic i, sobretot, que no pronunciés el maleït nom de mamà davant els amics, com feia algun cop a casa, que li deia: "Mira que t'ha preparat la mamà de sopar", o "Au, no sigues haca i dóna-li un bes a la mamà". Sort que al pare tampoc no li agradava, i aquell mot l'emprava ben poques vegades.

Però la mare s'adonava que el Ricardet no era com els seus majors. No era entremaliat ni feia barrabassades, li pillava les mentides de seguida i tothora estava demanat què és això o allò, i ella no tenia respostes per a tantes preguntes. A més, llegia tot el que li queia a les mans i plorava quan trobava un nen captant i sovint tornava a casa sense la pilota perquè l'havia deixada a algun amiguet que no en tenia.

Tot això enternia la mare i temia per ell i pensava que l'havia de protegir del mal en abstracte que a tota hora estava sotjant. Cabòries que no preocupaven gens ni mica el pare, el qual alguns diumenges de matí se'n duia el Ricardet al futbol.

Futbol: "Joc de pilota que es juga en un vast camp rectangulasr que en cadascun dels extrems de l'eix major té una porta rectangular formada per dos pals verticals i un travesser horitzontal, i en què cadascun dels dos bàndols (d'onze jugadors), impulsant la pilota amb els peus, cap o qualsevol altra part del cos llevat dels braços, tracta de fer-la passar per la porta del bàndol contrari, on hi ha defensant-la un jugador, dit porter, que és l'únic que pot tocar la pilota amb les mans".

A les onze del matí començava el futbol, i el pare no es perdia cap partit quan l'equip del poble jugava a casa. Era la seua feblesa i, amb el temps, la seua afecció dominical esdevingué alguna cosa més que el passiu contemplar les evolucions de vint-i-dos homes sobre la terra, que, de gespa, no n'hi havia ni un brot.

En realitat, aquells diumenges de matí es congregaven al camp vells camarades que també havien perdut la paraula. I allà es xiuxiuejaven les noves ocorregudes, i s'animaven amb la informació que Ràdio Pirenaica els fornia, com era el cas de les vagues obreres de l'estiu d'aquell 1959 als centres fabrils de les grans ciutats, i ells s'hi solidaritzaven i creien que, d'ençà de la desfeta dels maquis, allò era el millor que havia ocorregut. I quan increpaven l'àrbitre, només aparentment era l'àrbitre l'objecte dels seus renecs. Al seu cap hi havia la imatge de l'home a qui adreçaven els insults, el mateix que els reprimia, aquell que els havia tret la paraula, encara que, ben sovint, es veien arrossegats per les incidències del partit i el seu cap era un maremàgnum, el garbuix indestriable d'injustícies del joc i de la vida.

I aquell acte innocent es transformava en acte de resistència, en la seua resistència. I era feble i inconsistent, sense transcendència, fins i tot banal, però l'immens plaer de perdre la veu cridant fill de puta, no hi havia déu que els el llevés.

L'àrbitre -que ja podia escarrassar-se a xiular bé, ja, que ells no paraven d'escridassar-lo-, el compensaven convidant-lo a una cervesa en acabar el partit i, de vegades, li regalaven taronges i, si era el temps, olives i creïlles.

Ricardet en res no manifestava tanta alegria com quan el pare se l'enduia al futbol. Ja li havia arribat l'hora en què els fills descobreixen la figura paterna i totes aquelles coses de què parla la psicologia evolutiva. Per al vailet, el fet inqüestionable era la seua admiració pel pare, i se sentia tan cofoi acompanyant-lo pel carrer, i quan li agafava la mà i li deia que la tenia tan calentona, perquè el pare a l'hivern sempre duia les mans ertes de tan fredes.

I al camp, el xaval cridava tant com podia, encomanat del xivarri dels adults. Aquests es miraven i es reptaven: "Ei, tu, que estem donant-li mal exemple", i d'una manera o altra, s'avergonyien pel seu poc fervor educatiu i també per mostrar els seus sentiments més bèsties.

Sí, aquells diumenges de matí tenien un color especial, lluminosos, assolellats, transgressors...

I era que aquells matins el Ricardet s'estalviava la missa. Camí del camp de futbol, el pare li preguntava: "No deus haver anat a missa encara, eh?", tot i que sabia que no, perquè havia vist alçar-se el marrec i com desdejunava i, en acabant, li havia donat presses per no arribar tard al partit. Llavors esbossava un somrís de circumstàncies, li fotia el calbot preceptiu i exclamava: "La setmana que ve et confesses i au, pecat esborrat", frase amb la qual resumia tota la seua filosofia sobre les creences religioses. Com a filàntrop, li repugnava que un ser superior pogués perdonar un home i com a asceta agnòstic, trobava una presa de pèl un perdó que deixava el camp lliure per a tornar a pecar.

Però en aquells temps difícils, la millor manera de preservar el fill era no apartar-lo de l'ambient de religiositat arnada que hi imperava.

Tanmateix, un pare és un pare i ell s'hi sentia, cosa que comportava la preocupació per educar-lo. Una preocupació no compartida, callada, en consonància amb la norma existent: dels fills, a casa, s'ocupava la mare, i a fora, l'escola i l'església. Com trencar aqueix cercle? I ell, que li havia d'ensenyar, al xic, si quasi no havia anat a estudi? Però servava aquells grans ideals d'home just, honrat i de paraula que aprengué de jove a les classes de l'ateneu llibertari, i s'adonava que encara hi creia, el 1959, quan Ricardet tenia vuit anys, i la filla onze, i els dos majors eren a Alemanya treballant, i la dona quaranta-un, i ell quaranta-sis, i portaven vint anys (déu totpoderós, tants ja?) aixafats per aquell règim.

I segons el seu parer, aqueixes coses un fill només les podia aprendre d'un pare, i ell, ell seria aqueix home que Ricardet prendria com a exemple a seguir, i per això (i també perquè en gaudia molt) se l'emportava sovint amb ell i algun diumenge de matí anaven al futbol, però només algun diumenge, per temor que el fill es veies obligat a triar entre el futbol i la missa, i que fos aquesta darrera la preferida.

Ricardet, les nits d'aquells diumenges, repassava mentalment els seus pecats del dia, i el primer era no haver anat a missa, i l'altre haver proferit tantes paraulotes al camp, i les baralles amb la germana, i quasi es veia cremant a l'infern per tenir tan poc propòsit de l'esmena, perquè si el pare li tornava a dir d'acompanyar-lo al futbol ell el seguiria sense titar i ben content, però això darrer no gosaria explicar-ho al capellà, que li clamaria i li estiraria les orelles.

Capellà: "Sacerdot titular d'una capellania; sacerdot que diu missa en una capella o oratori, o que presta els seus oficis a una determinada classe de persones".

Al poble aquell home de sotana es feia notar. Des de la trona predicava la caritat, però no els aspectes teologals de tal virtut, sinò la part més barroerament pràctica d'alimentar els afamatas. Hi insistia fins a l'esgotament, i més d'una veu s'alçà en la seua contra perquè el mossén no feia distincions entre bons cristians i rojos descreguts i vençuts: tothom qui passés gana rebia el seu tros de pa sense haver de pagar-lo anant a missa o confessant-se.

El dia el passava amunt i avall, d'una casa a l'altra, observant la misèria i compartint en silenci aquella immensa fam aclaparadora. Quasi no menjava, li queia malament, i cada cop estava més prim i més silenciós, ja no aconsellava ningú. Per a què volen els meus consells si quasi no tenen de què alimentar-se, es deia.

Aquella actitud del capellà, però, no era nova; potser ara se li havia tornat més insistent, fins a esdevenir quasi la seua única activitat pastoral, forçat per aquell augment escandalós de la pobresa que el nou règim havia generat. Ja en temps republicans destacà per la seua dedicació als pobres, en oposició a la resta dels clergues, que devien practicar la pobresa evangèlica en la solitud de les meditacions, perquè els seus favors espirituals els adreçaven als benestants.

En conseqüència amb la seua dedicació, quan s'esdevingué la revolució ell fou l'únic capellà que no hagué d'amagar-se, continuà amb els seus pobres, només que no li era permés dur sotana ni dir missa públicament. En acabant, sobrevingué l'incendi de l'església i la reconversió en magatzem de la col.lectivitat, però ell no desesperà, aquests també són fills de Déu, cavil.là, i aconseguí el càrrec de porter de l'església-magatzem i d'aquesta manera creia que la seua presència significava el vincle que mantenia el caràcter sagrat d'aquell lloc, tot i que ara s'hi blasfemava i hom afirmà que mai com llavors l'església havia aprofitat tant a la comunitat.

Qui sap si el capellà també compartia aqueix parer, donat que la col.lectivitat repartia els béns sense exclusions, i la fam desaparegué. Ell no parlà mai de la bondat o maldat d'aquell sistema, però sovint pensà que ja era ben irònic que fossen els perseguidors de la fe, els incendiaris i prohibidors del culte sagrat, els mateixos que organitzaren a escala local la benaurança cristiana de donar pa als afamats.

Però allò passà, i es resituà cada cosa al seu lloc, els rics en els preeminents i els pobres..., els pobres tornaren a la seua pobresa -què s'havien cregut?- i molts d'altres s'hi sumaren i el capellà veié trontollar la seua fe, perquè feia responsables d'aquella fam de llop els mateixos que havien restablert el culte, omplien el temple i escoltaven les seues proclames sobre la caritat.

Al poble hi havia capellans d'una altra mena, els que ensenyaven i tenien uns col.legis magnífics. Però, a aqueixos, el Ricardet no els coneixia gens. Ell només tractava amb aquell mossén arguellat que li havia fet la catequesi per a la primera comunió i de qui a casa, les escasses vegades que n'enraonaven, exclamaven que era bona persona a pesar de ser capellà.

El vailet havia tret de les seues prèdiques aquella bondat que manifestava en quasi tot i, especialment, envers els captaires. Era la seua manera d'assemblar-se al nen Jesús, ja que la seua ment infantil repel.lia la visió del déu castigador dels roïns, condemnats al foc etern de l'infern. Creia que el seu pare no es podia condemnar, no feia mal a ningú i això ja era prou bagatge per a salvar-se, encara que no anés mai a missa.

I si disculpava el pare, per a si mateix, en canvi, era exigent; i si se sabia en pecat mortal, la idea de cremar per sempre l'obsessionava i li feia venir esgarrifances. I el dilluns mateix, després d'un diumenge de futbol, de seguida que acabava l'escola, Ricardet corria a l'església a confessar-se. I guaitava aquelles pedres nues i socarrades del temple i ell imaginava així la seua ànima, nua i negra, i abaixava el cap avergonyit en passar vora alguna persona, perquè pensava que li veia l'ànima tal com se la veia ell.

També temia el capellà a l'hora de la confessió, quan se li abraonava i, a ell, li feia l'efecte que no se'n podria deslliurar fins que no li amollés els pecats, la quantitat adient de malifetes perquè el mossén considerés que ja eren tots.

Haver incomplert el precepte de missa dominical, segons el parer del capellà, no mereixia una penitència abundant, tot quedava reduït al rés de tres parenostres i tres avemaries; però el Ricardet callava la seua voluntat de tornar al futbol cada cop que el seu pare li ho proposés. Així i tot, el seu penediment era sincer, perquè el marrec estava persuadit a aixecar-se més matí i oir missa abans del partit.

La seua por al capellà no venia causada per les amenaces sobre l'adscripció de la seua ànima a l'estol d'aspirants a l'infern, ni tampoc per les estirades d'orella que li fotia i que li feien mal, sinó pels seus crits. El capellà cridava molt; amb la vellesa, s'havia tornat mig sord i alçava la veu com si el penitent agenollat davant seu també patís de sordesa. La conseqüència era que el secret de confessió no sols era compartit pel confés i el sacerdot, sinó també pel personal que esperava el seu torn prop del confessionari.

Fer públics els seus pecats atribolava Ricardet i cercava les hores més solitàries, aquelles en què no hi havia ningú per sentir els crits del capellà, especialment quan, amb veu més potent encara, blasmava contra el sexe i li preguntava: "T'has tocat la faveta, t'has tocat la faveta?" i el xiquet es posava roig de vergonya i pregava perquè no hi hagués ningú a prop en aquell moment.

Sexe: "Conjunt de les peculiaritats bioquímiques, fisiològiques i orgàniques que divideix els individus d'una espècie en mascles i femelles i fa possible entre ells, mitjançant els adequats processos de conjugació o fecundació, una periòdica modificació de la informació periòdica".

El sexe era perseguit i consentit alhora. L'església en predicava l'abstenció abans del matrimoni i, un cop casats, només les finalitats procreatives justificaven la pràctica sexual, mai el plaer, que era blasmat com a font de pecat. Al seu torn, la policia sotjava i impedia les manifestacions amoroses al carrer, com ara fer-se un petó o grapejar-se una estona. A la parella que enxampaven in fraganti, és a dir, amb els llavis junts, els imposaven una multa, però també podien anar a raure al calabós de l'ajuntament (la xica no, ella la portaven a casa i vés a saber què devien dir als seus progenitors, que la deixaven ben cardada i li prohibien taxativament eixir amb aquell xicot, el poca-vergonya) i, en acabant, havien de suportar la vergonya de les enraonies del veïnat. Calia que la moral pública no trontollés davant les efusions pernicioses de l'amor, per això aquell cos de la policia era anomenat la moral.

I hi havia la gent, oblidadissa de mena, que controlava els bons costums i perseguia els transgressors amb la maldiença i la murmuració.

Però els joves són els joves, i bé havien de donar solta al cos. Els mascles tenien al seu abast un grapat de cases on les amatents bagasses els iniciaven en el devessall d'accions sexuals a l'ús, o a la carta, depenent de les peles que havien pogut estalviar. I tot es feia amb discreció, fins i tot quan algun fadrí pescava la sífilis; "els joves, ja se sap", exclamava el metge comprensiu, i els amics buidaven les butxaques per a ajudar l'infestat a pagar la penicilina, que la portaven de França i era tan cara, i, d'aquesta manera, ni els pares del xicot se n'assabentaven.

Per a les mosses anaven mal dades. El comerç de l'amor només era consentit per als homes, elles havien d'arribar verges al matrimoni; i en els seus enamoraments, apaivagaven l'ardor en solitari o practicaven amb l'amant aquella mena de jocs que els permetia mantenir la virginitat. El pitjor blasme social consistia a quedar-se embarassada una fadrina i, si s'hi quedava, es produïa un autèntic terrabastall en la família, i durant una bona temporada el fet estava en boca de tothom, especialment d'aquelles dones malparleres que s'havien especialitzat a comptar els mesos transcorreguts des del casament fins al naixement del primer nadó.

I, tanmateix, la multiplicitat d'acudits verds, el multicolor vocabulari de productes del camp amb què es designava el sexe i les converses a mig dir, perquè hi havia roba estesa, feien imaginar una activa vida sexual entre els adults, només que, oficialment, l'estat propi per a gaudir del sexe era el matrimoni i per a la resta, per a la resta la castedat.

Per al Ricardet era un autèntic turment la confessió, perquè ell ja es tocava la faveta, i es veia impel.lit a dir la veritat i a aventurar quantes vegades se l'havia tocada amb intencions no fisiològiques, sinó per l'estricte plaer de tocar-se-la, perquè, si no ho feia, s'imaginava en mans del dimoni per impur. Però la impuresa era un mal molt estés i, per al vailet, havia esdevingut l'estat habitual i el seu malson, perquè li podia dur malastrugança i caure malalt i perquè era en pecat mortal; per això, acumulava actes impurs i, quan en tenia un grapadet, acudia al capellà perquè li netegés l'ànima, pregant, mentrestant, al seu àngel de la guarda que el preservés de la mort sobtada que el duria de dret a l'infern.

De feia un temps, Ricardet solia cavil.lar coses estranyes, com ara que tots els seus amiguets estaven en vies de condemnar-se, perquè tots cometien actes d'aqueixa mena i ell no veia que es confessessen ni que anessen a missa sovint, i suposava en els marrecs de les altres colles i dels altres carrers una semblant fal.lera masturbatòria i imaginava que aqueix costum infantil no s'interrompia quan un deixava de ser xiquet, i llavors veia l'ànima corrompuda pel pecat d'impuresa de tothom que passava pel seu costat, i no s'estava de preguntar-se per què aquell acte innocent. que no implicava a ningú més ni malmetia les relacions amb els altres, i que tenia tants practicants, havia de ser pecat. Però aquest pensament només se li acudia de camí de l'església, quan ja calia confessar-se.

I era que el Ricardet ben aviat es convertí en un expert en matèria de sexe (i, dit siga de passada, utilitzava els seus coneixements per fer-se valdre més entre la trepa del carrer), a causa de la seua posició de germà menut. En el temps en què els majors eren a casa, abans de la marxa a Alemanya, el vailet escoltava el que parlaven. Va agafar-hi afició un dia que es tancaren a l'habitació amb els amigots, i ell volia estar-s'hi, i li digueren que no. I s'amagà darrere la porta i va escoltar, aquella vegada i totes les que hi tornaren fins que van emigrar, que va ser prompte, però ell ja havia aprés multitud de coses del seu cos i del cos de les xiques, i sobre què fer amb els dos.

Més tard ho intentà també amb la germana quan duia a casa les amigues, però jugaven a nines i, si enraonaven de xics, abaixaven la veu i ell no captava el que deien.

I s'atreví a contar el que sabia, i els més majorets del grup es van enriure i un d'ells els dugué a casa i, a la pallissa, damunt de garbes d'ordi i vigilats pels conills, iniciaren la pràctica col.·lectiva de la masturbació.

Però el Ricardet recorria poques vegades a aquella mena de ritus, tot i que li agradava l'olor del fenc i del segó i també perquè en aquells moments se sabia més unit al grup en compartir un secret que els pertanyia només a ells i que mai arribaria als adults. La veritat és que el dominava la por que els sorprengués algú i, per això, preferia toquejar-se en privat, o participar en la recerca de parelles arrambades en la foscor dels carrers més poc transitats; i li hauria estat impossible fer com aquell tarambana de l'escola que se la va pelar un dia que estava castigat de genolls i de cara a la paret, i el mestre no se'n va adonar que, sinó, li hagués pegat tan gran bescollada que l'hauria estampat contra l'encerat.

Escola: "Establiment on s'ensenya".

Escola nacional, en contraposició als col.legis religiosos que acollien la nissaga dels rics i dels que s'hi volien assemblar. Edifici de dues peces rectangulars separades per un pati ample arbrat i dividit per la meitat, delimitant l'espai que pertocava a les xiquetes i als xiquets.

Entrada a les nou del matí. Formació al pati abans de començar i cant del cara al sol. Descans a les deu trenta. Cues al voltant de la caldera per recollir la llet en pols americana i la ració de mantega corresponent. Moviments tàctics dels brivalls dels darrers cursos per a estar-se a la vora de la tela metàl.lica divisòria del pati i xarrar amb les xiquetes. Càstigs si eren atrapats pels mestres en tals menesters. Dijous a la vesprada, festa, i dissabte de matí, catequesi al saló d'actes.

Modèstia en el vestir, sense arribar a semblar esparracats, però molts sargits i pedaços a la roba, especialment els més entremaliats, que tothora se l'esgarraven i calia aparracar-la, perquè no hi havia pela per a més d'una muda a l'any. Patètica visió de mutilacions menors a causa de l'explosió de la pòlvora d'alguna bala trobada a l'atzar i que els més agosarats picaven amb una pedra, amb la consegüent pèrdua d'algun dit o de part de la mà.

Ensenyament amb un cert caire laico-feixista. Algun mestre ni tan sols feia resar només entrar a classe. Tampoc no obligaven a satisfer les obligacions religioses pròpies d'un cristià, llevat dels dissabtes que hi acudia el capellà i parlava del cel i de l'infern, amb predomini d'aquest darrer. Disciplina severa, acompanyada de freqüents vexacions morals i pallisses, però desigualment repartida: hi havia qui només pegava si la malifeta era molt grossa. Dignes de lloança aquells mestres que tenien la pruïja de voler ensenyar a uns mossicots amb l'interés posat en el certificat escolar, cada vegada més preceptiu per a treballar. Esforç que era compensat amb la indiferència, i sovint amb l'odi, d'aquells altres mestres que es dedicaven a fer avorrir l'estudi i l'escola als alumnes. "Total pel que ens paguen", comentaven entre ells en absència del director; i era que els mestres, encara que parlessen en castellà, rebien un sou insignificant que els acostava més a les penúries del poble, que no als escassos posseïdors d'un bon passar.

L'escola estava situada a l'altra banda del poble, i Ricardet havia de travessar carrers i més carrers per arribar-hi. Caminava al costat de la germana, però a l'eixida no s'esperaven i sovint es feia l'hora de dinar i ell encara vagarejava mig embadocat, i en acabant la mare el renyia perquè el menjar ja s'havia gelat i se'l cruspia corrents, perquè a les tres es reprenien les classes, i la mare deia que així no li feia profit.

A l'escola, el xaval no tenia cap amic des que se li acudí penjar-se el rosari de l'àvia a guisa d'escapulari per a la catequesi dels dissabtes i, tot i que el tapava la roba, un bordegàs d'un altre curs li'l guipà i se'n feren un bon fart de riure i durant uns dies no cessaren de provocar-lo dient-li beat i palpant-li el coll per si encara duia el rosari de penjoll.

El succés l'atemorí una mica, tot i que no li van pegar i que, al cap de poc, ningú no li'n fes esment. Amb els xiquets de la seua classe sí que estava de grat, i s'avenia molt amb uns quants a qui els plaïa estudiar com a ell. Però res comparable amb la seua colla, on podia dir el que li vingués de gust que se l'escoltaven i ningú se'n mofava.

Ja s'acostava Nadal i el Ricardet s'il.lusionava pensant en les coses que li portarien els germans d'Alemanya. Van escriure als pares i el vailet llegí la carta, i s'entristí un xic, perquè el més major no podria venir a les festes, que si hi venia el tancarien en una garjola militar per no haver-s'hi presentat quan el cridaren a files, i ara s'havia de tirar un fum d'anys sense venir, i ell no el veuria mentrestant. I a la mare se li humitejaren els ulls, i al pare també, encara que intentà reprimir-se, i digué que molt bé, que a l'exèrcit franquista no dediqués ni un minut de la seua vida, i afegí que estalviarien diners i anirien ells a Alemanya a veure'l.

I anava a escola més content, perquè l'altre germà havia aconseguit vacances, i el Nadal el passarien junts, i li duria un tren elèctric i un baló de reglament, i ho contà als companys de classe. "Quina sort, tindre un germà a l'estranger!", exclamaren un punt envejosos, i un altre cop es convertí en motiu de xerrameca, però aquesta vegada li parlaven amb admiració i amb certa llagoteria, per si aconseguien que els deixés jugar amb el tren, i això satisfeia el xaval, que ho aprofità en benefici propi, encara que no molt sovint. I era que aviat li sabia greu treure profit d'un objecte desitjat per la major part dels seus companys i que no podien ni somniar a comprar-lo.

Ricardet, aquells dies que precedien el Nadal, s'entristia pensant que ni els seus amics de la colla, ni els companys de l'escola, tindrien joguets com els seus, i sabia que molts no en tindrien cap, i imaginava altres nens en una situació semblant i, al final, li va fer vergonya parlar del tren promés pel germà; però cavil.lava que caldria trobar-hi un remei. I una nit, mentre sopaven, digué que seria una bona idea instal.lar el tren a l'escola i així tots hi podrien jugar. Els pares es quedaren d'una peça, però no l'esbroncaren, no, sinó que l'animaren que ho proposés al director, i en el fons pensaren que el director no ho admetria, com així succeí; però, al pare, el satisféu molt aquella pretensió del fill, que va qualificar de solidària més que no de caritativa i, per a premiar-lo, el tornà a convidar al futbol.

La negativa del director de l'escola no va eliminar la dèria del vailet perquè tothom fos tan afortunat com ell, i que se sentís tan feliç com ell, i que la vida estigués tan farcida de bonhomia com la seua, i va entaforar-se a l'església i s'agenollà i va resar: demanava al nen Jesús, que estava a punt de nàixer, que l'ajudés a trobar la manera de repartir felicitat, i li va semblar que la marededéu li somreia des d'una fornícula buida.

En arribar a casa ja era fosc; va agafar la bicicleta d'amagat de la mare, que, en cas contrari, no l'hauria deixat, i va pedalar amb fúria fins a la platja. Allà va omplir una paperina amb arena, i els dies que restaven fins a les vacances, en el trajecte de l'escola a casa, dipositava grapadets d'arena als brancals de les cases, i imaginava que els grans de sorra es transformarien en diners i que la misèria desapareixeria d'aquella llar. I encara que no ho veiés, s'afigurava les cares de content, en especial de la xicalla, perquè al Nadal menjarien bé i els reis vindrien amb la saca plena, tal com apareixia a les historietes dels tebeos. L'únic que el Ricardet no feia distincions de cases i, de vegades, eren de rics les que rebien més arena, però ell no era conscient d'aqueixa injustícia, i ni un gra haguessen rebut cas de saber que eren cases de rics. I en una d'aquelles cases va ser descobert per la mestressa, i el xiquet somrigué i estava per dir-li que era el portador de la felicitat; però la dona només veia que un brivall li embrutava la porta, i exclamà que llancés l'arena a sa casa, a veure quina gràcia li feia a sa mare. Ricardet sentí que el somrís li desapareixia dels llavis i observà amb tristesa que la dona era una devota fervent que havia vist sovint a l'església, i es posà a plorar, i va fugir d'allà de pressa i corrents perquè aquella dona no observés les seues llàgrimes.

Perboc: "Cosa desagradable que hom no podia gens esperar que li esdevingués".

Aquella mateixa nit, el marrec va guipar son pare com menjava el plat de calent, i s'hi va sentir més unit que mai, i li va dir: "Pare, per què no em porta al futbol tots els diumenges?".

[Octavi Monsonís. Les esferes errants]