Sentinella de la pluja

Sentinela de la pluèja | sèrieAlfa núm. 104

Imatge: Adela Gato

Sentinela de la pluja | Dolors Català

Cada naissença es un lençol que se desplega

E cada mort un pauc de neu

Que fond sul cor

Marie Rouanet

Maria havia triat viure la vellesa al país de l’oblit, amb només els crepuscles, la lluna plena d’agost i el vent del vespre que li portava el record de la fabulosa melodia de Mascagni. Era una dona menuda, amb els cabells blanquinosos, una mirada dolça i benvolent, un somriure inoblidable a la boca i, sobretot, una presència reconfortant i serena. Parlava la llengua de la memòria i de l’absència.

Ai, les nits d’hivern es fan tan llargues davant el televisor que de vegades faig calça per no oblidar-ho tot, per no esborrar mai del meu cap les nostres converses, per retindre el temps i els moments que vam passar feliços junts, per embastar el temps i les paraules. Voldria despullar-me dels fantasmes que m’envolten.

Mare, la mar fa temps que s’obstina a esborrar els teus records més estimats. El flux i reflux de les seues onades contínues se’ls emporten sense contemplacions, mentre tu t’abandones a una nit sense lluna.

Òrfena de pare i mare des de ben petita, Maria va créixer a l’ombra dels seus records. Va viure una infància impregnada de melangia i una vellesa marcada per l’oblit. Va ser el seu germà gran qui la va cuidar i qui li va ensenyar a llegir, a comprendre i a interpretar els acords secrets per poder transmetre la màgia de la música. Aquella música sempre més la va acompanyar; i s’hi refugiava, cada vespre, amb els ulls plens de son i d’estels.

Busque dins els plecs de la memòria com refer els gestos, reproduir els passos i prove de reviure aquells moments que l’alenada del vent va fer desaparéixer, aquelles trobades amb la gent en el passat; però estic buida, totalment buida i cansada. No trobe res, només aquelles notes malenconioses i planyívoles dels violins.

la do, fa la, re re do sib fa, la sol

sib re, la do fa, la sol, fa

re re do sib fa, la sol

sib sib la sol re fa mi

fa sol la sib do re mi, fa fa mi re, la do mi

Mare, la teua passió per la música va ser el veritable alé de la teua vida. Et va embolcar amb un oceà de colors; et va saber acompanyar en les situacions més dures, fins i tot en la teua malaltia devastadora. Res no va poder emboirar el teu entusiasme musical. No vas deixar mai de cantar. Ho saps. Estic segura que te’n recordes. Jo t’escoltava a tothora cantar amb una atenció febril, sempre amb la pell de gallina i unes llàgrimes grosses que em rodolaven en silenci galtes avall; eres capaç de contagiar l’esperit de cada peça musical. El teu fragment preferit, el preludi de la Cavalleria rusticana de Mascagni. I tant! Una melodia apassionada, com tu; simple, però plena de lirisme. Fins i tot després d’esquerdar-te, de perdre’t pels racons íntims dels teus records, encara posseïes la facultat, el do de suscitar en nosaltres una emoció vibrant amb aquest cant teu que emergia de les onades de la mar.

Una primavera, amb la llum grisa d’una aurora incerta, Maria va fugir de la misèria i la fam per poder pujar millor els seus fills. Un vespre, finalment, va recalar en un país llunyà amb una bossa feixuga d’històries i somnis, sàlvia i romaní als ulls. Els seus somriures eren ara fugaços i tenyits de malenconia. Va aprendre una altra llengua, perquè la seua era només un patuès que ningú gosava parlar; va aprendre també a collir altres paraules de llibres de pedra, de vidre, de paper. Maria absorbia cada lliçó que la vida marcada per la pèrdua li oferia, i es transformava en una dona forta forjada per les nafres del viure. Lligada a la natura, desitjava tornar a aquelles terres salades que feien flaire de flor de taronger i on es veia la mar.

Jo, que vaig travessar una mar agitada i vaig arribar, una mica desorientada, en aquell país nou, no sé com vaig poder esquivar tots els esculls, els moments de solitud i fer noves arrels. He oblidat com era viure a dos temps. Diria que cada matinada em revelava un horitzó de promeses, i alhora els meus pensaments volaven cap a la terra que vaig deixar darrere meu. Em faltaven els carrers, les olors. De vegades, somiava el meu poble quan el sol hi començava a davallar i anunciava un muntó de tonalitats per dir bona nit al dia. Com envejava aquells silencis de poqueta nit!

Mare, el camp va conéixer els teus sospirs i els teus dubtes. Els vents arrogants et feien descobrir aquell país destinat als que poden somiar: cada encontre, cada somriure i cada rialla era una nota més en el teu cant de llum. Sempre t’has arrapat a l’esperança. Avui, amb la cara entristida, pense en tu que perds el camí a poc a poc. Dis-me, vas sentir alegria quan eres allà? Com veies el món?

Fa anys i anys que Maria va tornar a la seva terra amb les maletes plenes de nostàlgia. Ja era l’estiu. Maria vivia tranquil·lament a casa seva, vora mar; els contorns de la seva vida començaven a desdibuixar-se. Sempre havia tingut cura dels altres, com ho feien aleshores tantes dones, sense queixar-se mai, amb una serenor emmascarada. Ara, portadora de silencis il·legibles i d’oblits, era ella qui necessitava els altres, era ella qui era cuidada, no sempre, però, com hauria volgut.

Tots pensen que ja no puc cuidar-me sola. Soc la nit que punteja. Venen dones carregades de velles ràbies per ajudar-me i fer-me companyia. Creieu-me, no m’agraden gens. A l’última que va vindre a casa, li vaig dir sense embuts: què fas ací? Què vols de mi? Ni m’agrades tu ni m’agrada com cuines, no tens res a fer ací, ves-te’n d’ací. Fora!

Mare, abans t’agradaven els llocs plens de colors, farcits de vida, de crits, de música, de rialles! Ara estàs en guerra contra el temps! Vols solitud, el no-res. Prefereixes perdre’t en les tenebres del teu pensament i escoltar els silencis tan profunds com les aigües més fondes de la mar. Has caigut suaument en un abisme on una brisa lleugera evoca els teus records engolits. Tens por? Com és el món que t’has inventat?

Dins la cambra gran, tota sola, amb l’esguard perdut en les bigues del sostre, els llavis de Maria enviaven missatges desesperats. Plorava. Les cares familiars, els llocs on el ressò de les seves emocions retrunyia, s’esmunyien entre els seus dits com grans de sorra fugissers. Intentava perseguir les paraules, amables o amargues, sempre vives, per reconstruir un món vell i nou alhora. Pas a pas, furgava les hores per retrobar les imatges de la seva vida que dormitaven en els passadissos de la consciència.

Quan em passegen, moltes voltes em pregunten: Em coneixes? Saps qui soc? Crec que també hi ha qui es riu de mi. No ho sé. No sé res. Ja n’hi ha prou! No m’agrada gens això. Mire la gent amb la memòria i pense: ja no sé el nom de qui està a la meua vora; el món sencer m’ha oblidat, o potser soc jo qui l’ha oblidat, no ho sé. Dis-me, tu que saps escoltar els meus silencis. Saben ells qui soc jo, el que jo sent, el que jo vull? No. No saben qui soc. I jo tampoc no ho sé. Ja no tinc nom. L’espill em retorna una estranya, una dona que no reconec. Ignoren tots els meus somnis, les meues esperances? També els meus desitjos? No ho sé, tampoc. Els contemple, muda, com entre bastidors. M’estime més les amigues que venen a desgranar les notes de les cançons de la nostra infantesa i que no em fan mai preguntes.

Mare, sabia que algun dia m’ho demanaries, però no pensava ni que seria tan prompte ni sabia que seria tan dur. Amb aquest somriure teu, saba de tendresa, em vas xiuxiuar: Tu qui eres?

Qui soc per a tu ara? T’extravies a totes hores, ja no eres la mare que coneixia, que m’estimava; no estic, però, preocupada ni trista, la teua mirada guarda una guspira de llum que em diu que soc la teua xiqueta i que la meua imatge està gravada per sempre en la memòria del teu cor. Enmig d’aquesta boira, brolla alhora un nou sentiment de benevolència i compassió.

Maria continuava, a l’ombra, el seu camí; un camí que ella mateixa desconeixia. Els llocs abans acollidors, li semblaven ara inaccessibles. Semblaven contenir els seus propis secrets. Portaven les cicatrius de la seva vida; però tot es fonia, els silencis rondaven allà, on sortien els ocells de la nit. Maria esgranava en silenci el pas del temps.

Estrangera en este poble, abans tan meu, plore els carrers i els arbres; soc ombra que vaga a boqueta de nit. L’aire porta el perfum de la meua història i em convida a seguir els corredors del passat. La meua vida és la malaltia de la nit. La nit és una mentida. Què passa amb els noms i les paraules, on són? Me les han furtades? Les he deixat anar? Per què? Qui soc? On soc? On vaig? Confonc la por i la fam, la nit i el dia, la set i l’alegria. Per què? Com posar paraules a tot allò que jo sent? Mireu, mireu!!! Estic buida, perduda, el món sencer m’ha oblidat, i jo no m’entenc i tampoc no entenc ja aquell cant nocturn de dolor i de deliri que m’ofega.

Mare, t’observe amb les mans, em desfaig en tu, petita flor, et busque a les palpentes, et busque... i et trobe vora mar, esglaiada. Què esperes, mareta? La brisa de l’oblit ha canviat la teua vida, però no tingues por, mare, no necessites noms ni memòria, tu que sempre has omplit els nostres silencis amb música i alegria i has posat colors a les paraules. No eres una ombra. Cada nova abraçada teua, cada somriure teu, fins i tot efímer, teixeix un nou fil per estar entre nosaltres. Com m’agradaria explicar-te la manera de travessar la nit que t’envaeix a flor de por!

Quan Maria va sentir la crida de la fi, va esperar que la seva filla arribés per dir-li adeu; va ser el seu cant del cigne, un regal inestimable. Abans de marxar una nit de tardor, va murmurar suaument: «Gràcies xiqueta per haver-me esperat mentre m’extraviava, dissolta en l’escuma de la mar suau, gràcies per haver-me acompanyat silenciosament, consolat i cuidat durant tota la meua vellesa».

Llavors, va sentir la veu de la seva filla que li va respondre aquestes paraules, amb un nus a la gola, amagant les llàgrimes sota l’auró de fulles roges: «Eres el meu recer, el meu far. He viscut al ritme del teu alè, mareta, bressadora de vida, sentinella de la pluja. Ara soc la guardiana de la teua història, de la nostra història. No oblidaré mai els cels nets, la música de la teua veu, el teu somriure, la teua paciència, la teua tendresa. Te’n vas en l’amor. Ai, si pogueres tornar com una espurna d’estel! Vetlla per mi des de la mar tranquil·la! Et vull».

Dolors Català va nàixer a París en 1952. Ha estat professora del departament de filologia francesa en la Universitat Autònoma de Barcelona. Des de 2013, col·labora habitualment com a traductora en la revista electrònica de difusió poètica sèrieAlfa (https://seriealfa.com/), així com en altres revistes, Lletres de canvi (1982), Vallejo & Co. (2024) i La forge núm. 2 i núm. 4 (2024). Ha traduït al francès el llibre en català de Pere Salinas i Joan Navarro O: Llibre d’hores (O: Le livre d’heures) (2014), i el llibre en portuguès de la poeta brasilera Lubi Prates Um corpo negro (Un Corps Noir) (2020, 2022, 2023); i al català i castellà Jours de fête. Onze poèmes del poeta francès Jean Pierre Pouzol (2020), aquest darrer amb Joan Navarro. També ha traduït al català el llibre en occità de Paulina Kamakine aute demora (l’altre estatge) (2024).

[Traducció: Dolors Català]

Sentinelle de la pluie ►