5 POEMES EN PROSA

Enric Casasses
Josep Bonet
Miquel Bauçà
Jaume Pérez Montaner
Àngel Terron

de
Tenebra Blanca

Antologia del poema en prosa en la literatura catalana contemporània
a cura de D. Sam Abrahms

Proa, Barcelona 2001
ISBN 84-8437-085-2

POEMA DEL POEMA

Quan plou en un poema en prosa, quan en un poema en prosa grinyolen els pneumàtics estridents d'un camió de gran distància carregat de maquinària agrícola, quan se senten en un poema en prosa els estranys refilets de rossinyol guillat d'una central elèctrica, com si estigués a punt de petar o de fondre's, l'autor no té excusa si a l'últim acte, en un barri mariner d'una ciutat llunyana amb fàbriques decrèpites, magatzems abandonats i cançons en vint-i-cinc llengües diferents, la cunyada més jove del camioner, una noia escanyolida i fugaç, no s'adona que amb les presses de l'atabalament s'ha descuidat la bossa amb els quaderns i el diccionari de rimes a l'altre barri, que s'havia quedat sense llum ja feia moltes hores. Perquè quan un poema en prosa comença amb mal temps l'autor, conductor, o déu, necessita, per a poder-se'n sortir, més intuïció, reflexos i paciència que per a encertar una rima esdrúixola crucial a la fi d'un sonet.

Enric Casasses

TOSSAL DE L'ORB

La garriga és de vidre, arrossega cabells i ocells tebis a dalt de la muntanya que jo no puc veure; les torres quan giren, sobre els fruits i els ors deconeguts; a tu et dedique aquesta set d'animal que redola runar avall, les escopetes i els olis i els fums grocs, girant lentament: ara es veu l'ull que copsa tots els cossos i les aigües, i ara la mà que porta el moviment de les muntanyes, i ara... -Quelcom semblant baixava cap a nosaltres; els cercles de l'àliga, rodes lunars a l'aguait, el carro és blanc i l'auriga de pedra i els seus ulls -oh els seus ulls: corona encesa l'eix de la mort. I el temps és aquest fum, que l'àliga vogeix: cercles, verins. Les torres que fa moure oh la vella bastida relliscant sota el fum, lentament enfonsant-se, em fan mal aquests peus, en els rius del silenci -caient vessant avall, barrancs avall, roent, incendi etern dels dubtes, oh pobres mans col·leccionadores de navalletes pobres esquenes que recolzeu als murs rellotges que us taquen les mans de quitrà; amb un estremiment a les plomes del tudó, redolant a les sospalmes una pluja daurada; i no ens diràs el nom, alt dolor, sentinella -les torres que vogeix, oh mare, oh mare indiferent, quan giren sobre els ors i els fruits desconeguts, quan feien la figura de la passió.

Cabells cremats l'amor, girava lentament -anells daurats de l'ànima, aspre segell de l'alba, aspra mare de foc en el blau que fumeja.

Josep Bonet

HIMNE FLORIT IMMENSAMENT

Com un cup, Déu, com un cup o una civera farcida de baleigs triomfants, com una processó d'il·lusos -d'il·lusos i trists vianants-, es recollirà el meu gaudi i el meu alè dins la mar. Si vols la nit, home, si vols els àlbers florits, si vols els figuerals i les escumes, tanca, tanca tots el fabliols de l'alba i parteix, parteix per aquell camí de pols exultada. Parteix just amb el pal·li de cànem i, als llavis, la puríssima paraula goig. Si vols, home, els altíssims miratges de la nit i els batalls ultrapregons del dia, dansa, dansa i escolta la núbil cançó dels bohemis -els homes de les flautes llargues-. Home, tota tristor ja és teva i ja amb la falç enlaire, silenciosament podràs cridar-ho a les verdíssimes muntanyes. Home, tot el goig, tot el marriment molsut, tots els dies bords, l'amor fètida, la tranquil·la pau del pel·legrí són teus. Així t'ho dic perquè ja tota pedra dansa, tota blancor ja declina com un salm infernal de boira. Si vols la nit, home, digues: Vull el batall de l'alba.

Miquel Bauçà

PALIMPSEST

L'atzagaia de llum al bell mig de la nostra memòria. La sala d'un museu polsós, runes dels anys que s'agombolen, cendres purificades, un cos nu daurat pel sol, una pell, fragàncies que evoquen la sal i el fum. En un racó del cor un orat remena antigues fotos a l'atzar, orb entre els orbs. S'atura el temps per un instant. Perden les coses el nord i la cronologia. Ens retorna l'espill fragments dispersos del que fou i el que no fou. Temps passat i temps futur, allò que no va ser, tot el que no serà; permanent ritual vers el no-res, i el duríssim desig de permanència, perquè el pitjor fuet dels condemnats són les seues mateixes persones suoroses, tal com jo sóc el meu propi turment. Tots els records acaben en l'oblit i jau en el camí la nostra glòria: un cos nu daurat pel sol, una pell, fragàncies que evoquen la sal i el fum, la sal d'un museu, runes dels anys que s'agombolen, cendres purificades per l'oblit, l'atzagaia de llum.

Jaume Pérez Montaner

PLAÇA DE JORGE LUIS BORGES

El nin juga sobre el munt d'enderrocs, els card creixen i obren les seves inflorescències carnoses amb filaments violacis, les cabres pasturen i es mengen les fulles de malva i els brots tendres al campet fet de pals de carbur que s'inflama amb l'aigua, de pols de guix que rebenta amb aigua, de pols de rajola porosa a l'aigua. La natura lluita contra la invasió de la ciutat als seus límits. Els diumenges les banderes amb colors lluminosos pinten els llavis al vent suós. Les dones agranen la carrera, i sobre la pols mullada col·loquen els seus cossiols i amb aigua de pluja renten les fulles, disposen una artificial selva tropical de begònies, colocàcies i filodendres. El vent fa vibrar les tiges de blat, doblega la cimera del blat d'indi amb les panolles verdes, amb filaments fins i delicats com els cabells de nina. Les papallones de ruda, els reis, despleguen les ampul·loses ales tacades de groc i negre al paradís d'alenades que el temps s'emporta. Passen els anys i creixen les margarides grogues a les escletxes de terra que les bastides han deixat a lloure, passen els anys i la mirada del nin es perd a les planes dels llibres on un home somia que és un home: "escribir es una venganza por haber leido tanto..." Que lluny, que enfora dels seus matinals oficis, fer arcs i fletxes amb les restes d'un paraigües, la permissivitat del pensament enfrontada a la rudesa de la vida tendra. Gestos immensos que omplen de senyals el cel enfrontats a la nimietat de la vida vulgar dels corrals on canta el gall, dels corrals on neden a terra els cucs, dels corrals on hivernen les tortugues amb closques com cúpules de pentagonals facetes. Que lluny, que enfora tal volta. El flameig de les banderes dóna pas a les disposicions municipals, s'obren carrers vora el safareig de planes palpitants, les màquines ensorren el vell camp de futbol per deixar pas als nous vials, les excavadores s'emporten la terra de carburs d'un blau grisós, les cabres ja no alleten la memòria, es disposa en lloc seu una escola i adjacent una petita plaça que decoren amb arbres de fulles tremoloses. Un caprici d'un regidor culte, una ironia d'un àngel ferotge, fa que allà on s'esmicolaven els vidres i les carrosseries dels vells haigas abandonats, allà on lladraven els cans amb l'alegria dels infants, allà on la mirada s'esverava amb la punyent necessitat d'un més enllà, allà mateix on es rebentaren dents amb una pedrada seca, comparegui en marbre "Plaça Jorge Luis Borges". Un l'imaginava aValldemossa llegint Virgili, al Terreno amb les xicrandes rebentant en floració violàcia com els capvespres, al vell Buenos Aires, o morint a Ginebra, emperó no, amb efecte retroactiu, trepitjant la pròpia memòria.

Àngel Terron